domingo, 13 de octubre de 2013

LA CRISI DEL PETROLI


Jordi Roca Jusmet és catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona. És un expert en la  relació entre ecologia i economia i ha escrit articles sobre la crisi del petroli. Com també  és el meu germà, ha tingut la delicadesa de contestar-me unes preguntes pel blog.



Hi ha realment un problema greu amb el petroli ?

El petroli és, des de fa moltes dècades, la principal font energètica a nivell mundial. Al món se n´extreuen anualment més de 4.000 milions de tones i la demanda no para de créixer, especialment pel transport en cotxe, camions i avions. Els problemes que planteja aquesta gran –i creixent- dependència són de dos tipus.

El primer, que es tracta d’un recurs no renovable; tot i que diem que el petroli es “produeix”, en realitat no fem més que extreure unes quantitats limitades d’un recurs produït en  processos geològics lents de milions d’anys . Segurament hem extret ja més o menys la meitat de les reserves que es podran explotar de forma econòmicament viable i sobretot ho hem fet en els darrers cinquanta o seixanta anys. Una part creixent de les extraccions de petroli es fa a llocs cada cop més problemàtics, amb més costos econòmics, energètics i ambientals. La pregunta no és quan s’acabarà el petroli ja que de fet no s’acabarà mai sinó quan ens haurem d’adaptar a una oferta decreixent, és a dir, quan arribarem al que s’ha denominat el peak oil o el cim del petroli. Quan més retardem l’adaptació a viure amb menys disponibilitat de petroli, més augmentarà la dependència respecte aquest recurs i més complicat serà l’ajust. 

El segon problema, tan o més important que l’anterior, és el dels impactes ambientals generats per la seva extracció: els locals –que, molts cops, recauen sobre poblacions pobres que viuen molt lluny dels llocs de consum i que no treuen cap benefici de la seva explotació- i els globals com ara el canvi climàtic. El principal gas d’efecte hivernacle és el CO2 i el principal focus d’emissió és amb diferència la crema de combustibles fòssils: petroli, carbó i gas natural. L´ única forma de reduir de forma significativa les emissions que causen l’escalfament global és reduir de forma important l’ús de combustibles fòssils.



Hi ha energies alternatives que puguin substituir-la ? Què penses de l´energia nuclear ?

En algun ús energètic ja s’ha produït una important substitució del petroli com és en el cas de la generació d’electricitat i en alguns usos industrials. Les energies alternatives, especialment l’energia eòlica, han tingut un paper en això gràcies a l’enorme desenvolupament que han tingut en alguns països. Tanmateix, globalment el procés és extremadament lent en comparació a la urgència dels problemes generats per l´ús dels combustibles fòssils: avui la principal font per obtenir electricitat al món és el carbó i la segona és el gas natural. Pel que fa al transport, la situació és encara més difícil ja que la dependència dels derivats del petroli és aclaparadora i les alternatives per substituir-lo són molt complicades. Es parla dels cotxes elèctrics o d’hidrogen; certament poden tenir un important paper en el futur però s´ha d’anar molt en compte: ni l’electricitat ni l´hidrogen són fonts d’energia primàries que es trobin accessibles a la natura. Cal obtenir el petroli i l’hidrogen (per exemple, separant-lo de l’aigua mitjançant corrents elèctrics): la qüestió és doncs d’on vindrà l’energia necessària per obtenir-los. Fa uns anys hi va haver una gran expectativa sobre la possibilitat d’utilitzar agrocarburants per al transport però ara hi ha molt menys optimisme: fer cultius  destinats al transport treu terres per cultivar aliments i per “alimentar” un cotxe normalment caldria molta més terra que per alimentar una persona.

Respecte a l’energia nuclear, la meva opinió personal és que hi ha raons suficients per renunciar al seu ús tant pels perills que comporta (la mostra més recent és l’accident de Fukushima al Japó, però abans hi ha hagut molts altres accidents) com pel problema moral que comporta generar residus radioactius amb una vida mitjana de milers d’anys. De fet, contra el que molta gent pensa l’energia nuclear al món està gairebé estancada des de fa més de deu anys (es posen molt lentament en funcionament noves centrals però en contrapartida se´n tanquen altres): l’època de gran expansió de l’energia nuclear ja està molt lluny, van ser els anys 1970 i primers 1980. Actualment la proporció d’electricitat d’energia nuclear al món és moderada: menys del 12% del total.

Es pot mantenir per molt de temps el nivell de consum actual ?

Des d’una perspectiva de mitjà i llarg termini és obvi que és inevitable una transició cap a les energies renovables i, en la meva opinió, molt especialment cap a un sistema on l’energia solar tingui un paper clau. Les qüestions són, primer, si estarem a temps de fer aquesta transició de forma ordenada i no traumàtica o si caldrà una gran crisis energètica per dur-la a terme i, segon, si és viable un món futur sostenible amb uns nivells de consum d’energia per càpita com els que tenim avui a les societats riques i ,a més, estesos a molts habitants d’altres llocs del món. Sobre la primera qüestió no sóc gaire optimista però la resposta depèn en gran part del recolzament polític i econòmic que es doni a les energies renovables i també –i això connecta amb la segona qüestió- si avancem decididament cap a una major eficiència i estalvi energètic. La meva opinió és que qualsevol futur sostenible passa per adoptar estils de vida molt menys intensius en energia.


viernes, 20 de septiembre de 2013

LA TEORIA POLITICA DE PLATO










Luis Roca Jusmet



Giorgio Colli és un del grans filòsofs italians més importants de la segona meitat del segle XX. Ha escric llibres molt singulars, com Filosofia de l´expressió. Un llibre imprescindible sobre Nietzsche : Després de Nietzsche. És, conjuntament amb Molinari, autor de l´edició actualment més reconeguda de l´obra de Nietzsche. L´editorial Siruela publica un petit escrit seu que titula Plató polític. El que té de peculiar és que Colli escriu aquest text als 20 anys. Evidentment no es un escrit madur ni tan sols actual: es va escriure l´any 1929. Però de totes maneres té la seva utilitat. Es un llibre que manifesta el rigor de Colli, encara que des de una elaboració molt convencional. Així i tot és una bona articulació entre la biografia del filòsof i el desenvolupament del seu discurs polític. El jove Colli, de totes formes té unes limitacions molt clares. La primera és una formulació poc fecunda de la teoria de les Idees-Formes, que les fa aparèixer com entitats mentals i no como formes ontològiques. La segona és que evita entrar de manera clara en la posició política de Plató davant de la democràcia. De totes formes a nivell descriptiu és útil per seguir el fil conductor de la política a Plató des de la seva biografia.

martes, 17 de septiembre de 2013

FILOSOFIA I DEMOCRÀCIA : UNA INTRODUCCIÓ



Luis Roca Jusmet


La relació entre filosofia i democràcia es interessant. La democràcia i la filosofia apareixen en el sentit estricte a Atenes. Hi ha precedents a la Magna Grècia, amb els presocràtics i amb formes polítiques més obertes, encara que aristocràtiques.

Hi ha un debat molt suggeridor entre dos filòsofs i sinòlegs actuals: François Jullien i Jean François Billeter. Jullien sosté que la filosofia és un invent grec i que Xina escull altre camí del pensar, el del savi. La filosofia es pregunta críticamente por l´Ordre establert, sigui el còsmic o el humà. A Xina els savis transmeten el que diu la Tradició, que ens ensenya el significat d´aquest ordre. I políticament aquest Ordre és l´Imperi, per la qual cosa no ha reflexió política. A Xina la filosofia política no interessa. A Atenes sí, i Plató representa aquesta reflexió crítica sobre la política. Jean François Billeter no està d´acord en res del que diu Jullien. Per ell la filosofia és una experiència universal dels humanas, que és la de l´home que pensa per sí mateix a partir de l´experiència que té de sí mateix, dels altres i del món. Que forma part d´una tradición de pensadors i que tracta críticamente el llenguatge. Això ho fa Plató però també Zhunagzi. I Zhuangzi precisament es crític amb el sistema polític imperial. És adir, que per Billeter el que fa Jullien és identifica el pensament amb el que és hegemònic, que és el de Confuci i Lao Tzi, però no el de Zhuangzi. I s´inventa una cosa absurda com el taoisme filosòfic.

domingo, 23 de junio de 2013

EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA, UNA OPORTUNITAT PERDUDA




 


Escrit per Luis Roca jusmet

El Govern Zapatero va introduir l´assignatura d´Educació per la Ciutadania influenciat per un teòric polític italià, Philippe Petit. Recollia la tradició republicana de considerar la democràcia com essencialment participativa. És a dir, que la democràcia implica una formació política dels ciutadans. Alguns sectors de l´esquerra política radical s’hi van oposar perquè deien que era molt doctrinària, que no era crítica amb el sistema capitalista, que és el que crea desigualtats socials. La dreta política i religiosa es va manifestar en contra perquè deia que defensava els drets dels homosexuals a casar-se, l´avortament…

 Finalment la conclusió és que aquests debats eren purament mediàtics, sobre tot el que va impulsar la dreta en contra de l´assignatura i que semblava una manera de distreure de qüestions més importants. Sembla que en aquest país dos partits que a la seva pràctica política no han estat tan diferents, que són el PSOE i el PP, hagin de treure les diferències ideològiques per marcar terreny per desmarcar-se radicalment d´una manera artificial.

 La realitat és que aquesta assignatura era una oportunitat per donar una mínima formació política als estudiants de  l´ensenyament obligatori. Explicar el que és la democràcia, el que són els drets humans… Fer-ho, a més, d´una manera crítica i concreta. El que va passar és que prácticamente ningú no s´ho va creure. No dic els estudiants, ja que seria demanar-los massa: és a ells que hem de convèncer que aquesta formació política crítica té un sentit. Però la majoria de famílies ho consideraven una “maria”, és a dir una assignatura sense cap consistència. Però també molts equips directius. No només això, sinó que molts professors que ho donaven com una “cua”, per omplir alguna hora que els quedava, en pensaven el mateix.

 Què vol dir això? Què és una llàstima que eliminin aquesta assignatura però que sembla que a ningú l´importa gaire. “Entre todos lo mataron… y el solito se murió”.

L´únic que ha fet el PP, a la pràctica, es donar-li el cop final.

jueves, 6 de junio de 2013

THE MASTER : CINEMA EN ESTAT PUR

Luis Roca Jusmet

The Master és una pel·lícula extraordinària, impressionant: dues hores i mitja que veiem sense respirar. Les imatges tenen una gran força, els diàlegs són d'una veracitat que ens atrapa, la música és d´una expressivitat magnètica. Per mi és cinema en la seva forma més pura. El seu director és Paul Thomas Anderson, nascut l'any 1970 a Califòrnia i actualment és un dels millors guionistes i directors del nou cinema dels EUA. El seu cinema, molt personal, va començar amb la pel·lícula Boogie , un testimoni molt dur sobre el món del cinema pornogràfic. Posteriorment va fer Magnolia, que em va semblar un film interessant però desigual, després, Pozos de ambición , una gran pel·lícula protagonitzada per Danny Day Lewis, un dels millors actors contemporanis.

sábado, 11 de mayo de 2013

ZYGMUNT BAUMAN I LA IDENTITAT


 


Escrit per Luis Roca Jusmet

Hi ha un llibre molt interessant que recull el pensament de Zygmunt Bauman sobre el tema de la Identitat ( PUV, 2005). Té el format d´entrevista pero res a veure amb una conversa dispersa i superficial. Al contrari,és especialment clarificador sobre la resposta que planteja Baumann al problema de la identitat des de el seu plantejament de la societat moderna com una societat líquida.
 La societat sòlida és tradicional, cohesionada, tancada. La identitat vé donada de manera espontània. Ni tan sols hi ha problema. Les creences, els valors estan assumits com a actituds i hàbits. L´estatus social marca un rol determinat. Les societats sòlides son relativament homogènies: la homogeneïtat absoluta es el seu mite, sempre hi ha una certa heterogeneïtat. És comunitària.
 La societat líquida es oberta, fragmentària, canviant. Es problemàtica i reflexiva . s´interroga sobre sí mateixa de manera permanent. És essencialment heterogènia i canviant. És individualista.
 Darrera de la identitat hi ha un desig de seguretat : això és el que ens ofereix la societat sòlida. la societat líquida, pel contrari, està orientada cap a la llibertat d´elecció. El que guanyes en llibertat el perds en seguretat.
 Totes les identitat són, en tot cas, unes construccions socials. En el primer cas més col·lectives, en el segon més individuals.
 En el marc del capitalisme podem fer una analogia clara : les virtuts del productor són els valors d ela societat sòlida. Les virtuts del consumidor són les de la societat líquida.

lunes, 6 de mayo de 2013

IMMANUEL WALLERSTEIN



 Escrit per Luis Roca Jusmet



L´editorial de Publicacions de la Universitat de València té una magnífica col·lecció d´Assaig que ens permet llegir en català textos essencial del pensament crític d´avui. Parlaré aquí de dues publicacions d´ Immanuel Wallerstein : Utopística. le opcions històriques del Segle XXI (PUV,2003) i L´Universalisme europeu. La retòrica del poder ( PUV, 2006).

  Wallerstein és un del sociòlegs vius més interessants. Forma part de la tradició anglosaxona de la sociologia històrica crítica, com Charles Tilly. Em sembla que és el teòric contemporani més important en la descripció de la naturalesa i la lògica del capitalisme. Per a ell, aquesta és la lògica infinita del augment de benefici ( la qual cosa marca el seu caràcter irracional) i la mercantilització de totes les coses ( una altra irracionalitat ). Aquest segon aspecte posa en evidència com tot queda reduït al seu preu ( tot el que és sòlid es dissol, com ja deia Marx). 

 Wallerstein fa un anàlisi molt acurat del sistema en que vivim. Considera que és una Economia-món, és a dir una estructura històrica amb una tendència a la globalització, basada en la lògica de l´augment incessant de capital i en la mercantilització total. És un sistema que neix al segle XVII, que es desenvolupa amb cicles fins a l´actualitat, que viu la seva crisi final. Aquesta crisi, que pot durar encara molts anys, és estructural i planteja dues opcions possibles: una opció favorable als grups dominants ( més autoritària) i una altra més democràtica i igualitària. 
 El primer llibre intentar pensar aquesta última alternativa. A Wallerstein no li agrada el terme utopia perquè fa referència a il·lusions que porten necessàriament a desil·lusions, és a dir fracassos. S´inventa un eologisme : utopística. La Utopística seria una alternativa desitjable i possible. En tot cas. aquesta transició serà necessàriament dolorosa ( com totes ho són ) però és interessant que apunti a una sortida digna pel conjunt dels humans. Per això és important tornar a lligar una ciència social històrica unificada, que és el que defensa el sociòleg, amb una reflexió filosòfica sobre la societat justa. No pensar únicament en la racionalitat formal, material sinó també en la material, en el fins.

 Al segon llibre,  l´universalisme europeu, la retòrica del poder, Wallerstein qüestiona les intervencions occidentals arreu del món. En un primer moment ho fa en nom de la religió, més tard en nom del progrés i ara en nom dels valors humanitaris. de la democràcia i dels drets humans. El supòsit és sempre la universalitat dels valors europeus. La proposta de Wallerstein contra aquesta dinàmica no és defensar el particularismes, sinó avançar cap el que ell anomena un universalisme universal. Per exemple, un universalisme científic en lloc del cientifisme dogmàtic que ha imposat el positivisme. O una formulació dels drets humans i una defensa de la democràcia que no sigui el que diu el liberalisme estatista. És necessari un diàleg de totes les forces progressistes del món per anar definint aquesta alternativa.

Son dos llibres menors d Wallerstein, si voleu. Però hi ha en ells articles molt interessants i actaules d´una de les veus més lúcides de les ciències socials.



lunes, 11 de marzo de 2013



BLANCANEU: LA MÀGIA DEL CINEMA
 

Aquesta pel·lícula ha rebut el Premi Gaudí 2013 al millor film en llengua catalana. Pablo Berger, nascut a Bilbao, n´és el director, a més, ha estat seleccionada per a l´Oscar a la millor pel·lícula no anglesa. Com és possible que un film que tracta del tema gastat de la Blancaneu, que està projectada en blanc i negre i que és muda desperti tanta espectació ? Com és possible que un film com aquest mantingui l´atenció total d´un públic adult ? Pura màgia. Aquesta és la resposta: la de la màgia del bon cinema. Las imatges i la música, que sembla el fil conductor de la història, són d´una bellesa que t' enganxa. Les imatges semblen com una combinació del cinema mut expressionista amb les grans pel·lícules espanyoles dels anys 50 de Berlanga. No us la perdeuu, encara que potser no ho sembli, no us en penedireu.




domingo, 17 de febrero de 2013

RICHARD SENNETT : UN GRAN SOCIÒLEG DEL NOSTRE TEMPS

Sennett és un sociòleg nord-americà que fa un estudi sobre els moviments juvenils nord-americans  de la dècada dels 60. Aquests moviments estaven en contra de la societat jeràrquica, patriarcal, autoritària i conservadora dels EUA. Defensaven la sinceritat, l'espontaneitat, la llibertat individual i la flexibilitat. Per a aquests joves, calia defensar l'espai privat (l'individualitat) i deixar a una banda  l'espai públic. Aquesta defensa a ultrança de la llibertat individual ha comportat, segons Sennett, la creació d'una societat narcisista, ja que les persones es troben enmirallades per la seva imatge. Els efectes de la globalització sobre la cultura
Aquest fet donarà una societat inestable, una societat basada en la mitologia de la diferència, i farà possible el que ell anomena també capitalisme narcisista. Tot aquest procés quedarà mostrar a un llibre extraordinari El declive del hombre públic.
Segons Sennett, la cultura narcisista s'inicia ja amb el capitalisme del segle XVIII, però serà a partir
del anys 60 del segle XX, i sobretot després de maig del 68, quan es consolidarà el narcisisme  cultural. Una obra molt característica d'aquest temps és El declivi de l'home públic. Les persones és relacionen dins d'un espai públic que és un espai simbòlic. A partir del segle XVIII es va començar a desenvolupar la família nuclear, i per extensió, l'espai privat.  Paral·lelament a aquest fenomen apareix el concepte d'art íntim que desenvolupa la personalitat de l'artista que dóna pas al naixement de la imatge singular.




  
Després escriurà una gran trilogia : La cultura del nuevo capitalismo El respeto i La corrosión del carácter. Aquest últim és resultat d´un treball empíric particularment suggerent. Sennett diferencia el concepte de caràcter (relacionat amb l'autodisciplina) i la personalitat (la imatge d'un mateix). La personalitat és un concepte més modern i és bàsicament un producte del capitalisme.Amb la consolidació de les idees de fluidesa, flexibilitat i no convencionalisme, “apareix” la idea del món global, del capitalisme globalitzador. Per a Sennett, dins d'aquest món globalitzat no hi ha una veritable comunicació. 

 Finalment Sennett escriu una última trilogia de la que ha publicat dos llibres. El primer es El artesano i el segon Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación. Dos llibres d´una gran riquesa teòrica, plens d´anècdotes i d´exemples, escrits en un estil totalment lliure i creatiu.



QUÉ ES LA CIÈNCIA ?

 La ciència és, en primer lloc, una construcció social. Això vol dir que és el producte d´una determinada societat. Nosaltres hem definit la ciència com un discurs informatiu, però sobre tot argumentatiu sobre el món físic, o la seva transformació que és el món social. A Grècia es va fer la primera elaboració del que significava ciència com un saber fonamentat. Aquí entraven el que avui anomenem filosofia, matemàtiques, biologia, física...). Amb Alexandre el Gran es va donar una separació pràctica entre el que avui anomenem ciència ( amb centre a Alexandria) i filosofia ( amb centre a Atenes). Continuarà a Roma.
 De fet aquí va començar a entendre´s la filosofia com nosaltres l´entenem ara ( treball sobre textos, classes). Abans s´entenia més com una forma de vida. 
 A l´època medieval es continúa fent ciència empírica, sobre tot els franciscans. A Xina hi ha un desenvolupament superior al que es dóna a Europa. 

 


  Al segle XVI es quan l´Església intervé contra Copèrnic per qüestionar el geocentrisme. Al segle XVII es farà la revolució científica moderna, amb Galileo i Newton. Guanyarà la ciència europea moderna i es globalitzarà. 

 Què és a partir d´aquest moment la ciència ? És un discurs informatiu i argumentatiu basat en unes pràctiques. Les pràctiques son l´observació i l´experimentació. Però també la pràctica teòrica d´elaborar hipòtesis i deduir conseqüències que es puguin experimentar. És la comunitat científica quan accepta que una hipòtesi ja passa a una teoria científica. Històricament s´han donat errors i lluites pel poder: no és un món pur de coneixement. Les passions humanes han tingut el seu pes en la història de la ciència.

 El que hem dit val, però, per les ciències empíriques físico-naturals, que són el model científic acceptat. Aquestes ciències s´acaben comprovant a la pràctica. Tenen aplicacions tecnològiques i funcionen.
 Es parla de ciències formals, com les matemàtiques. És un discurs argumentatiu de tipus deductiu, és a dir lògic. No parla del món real però quan l´apliquem a aquest funciona porquè és el llenguatge de la ciència més important, la física.
 Les ciències socials són més problemàtiques perquè no poden formular teories universals que valguin per tots els casos. La conducta humana, base de la societat, és imprevisible i té massa complexitat. Són ciències en construcció permanent. El mateix podem dir de la psicologia. Una part  està lligada són les neurociències però aquestes forman part de les ciències físico-naturals. L´altre part es polèmica. Alguns diuen que és la ment, altres que només es pot estudiar la conducta perquè és l´única part observable i objectiva. Hauríem, en aquest cas de canviar el nom i dir-la conductologia. Però no funciona i ha necessitat complementar-se amb el cognitivisme que afirma que el coneixement sí és una part que encara que no sigui observable podem conèixer amb el suport de les neurociències. En tot cas la psicologia acadèmica actual té molt de pseudociència i molt d´ideologia. 
  

ONTOLOGIA BÀSICA

Luis Roca Jusmet


 

 La ontologia (teoria de l’ésser) permet classificar els filòsofs entre realistes (existeix un món independent de nosaltres) i idealistes (problematitzen aquesta existència). Kant formularà una tercera via entre realisme i idealisme: el reslisme crític.


 Dins els realistes trobem a Aristòtil, als racionalistes i els empiristes-positivistes. Aristòtil diu que podem aconseguir la veritat a partir de l’experiència i la lògica (raó), mentre que Descartes potencia la raó humana (ciències com les matemàtiques). Els positivistes, en canvi, defenses que la ciència és l’única via fiable per assolir el coneixement i que el que desconeixem és per limitacions històriques.

 La posició idealista és moderna i estarà representada al segle XVII per Berkeley: el món són les percepcions. Aquesta teoria tindrà em el món contemporani alguns defensors : els postmodernistes, que diran que la realitat és una construcció mental. Alguns dels defensors del idealisme consideren que la física quàntica pot justificar aquesta posició.


 Kant, formularà una tercera posició : el realisme crític. Distingeix entre fenòmens i noümen. Els fenòmens són la realitat que construïm els humans (subjecte-objecte)
a través del plantejament universal de l’experiència ( això el diferenciarà diferència amb Nietzsche, que defensarà quew
experiència es singular). Aquí sorgeix un concepte modificat de l’objectivitat. Ara objectiu és dir les coses tal com són des d’un punt de vista humà. Posteriorment a Kant, filòsofs com Rom Harré formulen un realisme crític contemporani, que parla de la versemblança entre una construcció teòrica i el processo del món real. Aquesta construcción teòrica parteix d’uns criteris (models) basats en formes empíriques i en una pràctica. Aquesta pràctica és la manera com utilitzem aquestes construccions per alplicar-la a la nostra relación amb el món, que és la tecnologia.

Entradas populares