lunes, 25 de julio de 2016

FILOSOFIA DE LA CULTURA


Escrit per Luis Roca Jusmet



   El concepte de “filosofia de la cultura” podem entendre'l com una reflexión crítica sobre allò que entenem per cultura. La cultura són pràctiques i també són discursos. La filosofia de la cultura pensa sobre aquestes pràctiques i aquests discursos però és en sí mateix un producte cultural.

  Si parlem d'unitat en l'ésser humà es tracta nomes d'una unitat funcional, no substancial, que engloba qüestions universals (naturals i culturals que afecten a tota l ´espècie humana), particulars (identitat de grups) i singulars ( la manera com s´articula en cada individu)). Segons l'antropòleg Eduard Taylor, la cultura es el conjunt de coneixements, creences, llenguatge, art, moral, dret, costums i capacitats adquirides per l'ésser humà com a membre de la societat. 
    Quan parlem sobre les qüestions universals de la cultura, parlem d'allò que es natural en l'home i d'allò que es cultural. La dicotomia natura/cultura ens pot portar a dos reduccionismes, el naturalista i el culturalista. El naturalista vol entendre la cultura en termes biològics, similars a qualsevol altre espècie que té capacitat d´aprenentatge. El culturalista planteja que no hi ha res cultural en l´home, que tot és artificial. La cultura no es un complement de l'ésser humà, sinó que es un suplement. Això vol dir que la cultura és adquirida per solucionar problemes que l´instint no soluciona. És apresa, es transmet generacionalment. És compartida: la cultura no es un atribut de l'individu, sinó de la societat (proces d'enculturació és el de socialització). Però que la cultura, sobre tot a través del llenguatge simbòlic, genera un món de significacions que crea nous problemes i nous desitjos.
  El filòsof Ernst Cassirer expressa que l´hom és un animal simbòlic, és a dir que està definit pel món que ell mateix ha transformat. El pensament simbòlic es exclusiu i crucial per a l'ésser humà. L'ésser humà va descobrir un nou mètode per a adaptar-se al seu ambient. Entre el sistema efector i el receptor, que tenen tots els animals, es troba el sistema simbòlic. L'home no es que visqui en una realitat mes amplia, sinó que viu en una altra realitat, que es la realitat del símbol. Peró a mes, ja no pot fugir del seu mon, i mes que viure en un mon físic, viu en un mon simbòlic. Segons Ernst Cassirer, l'ésser humà es mes un esser simbòlic que no pas racional, ja que la raó es un terme inadequat per a descriure totes les activitats humanes. El punt de partida de l'ésser humà el representa la determinació conceptual del llenguatge. Tenim un llenguatge abstracte que representa la frontera entre el mon humà i l'animal, ja que cap animal ha donat el pas cap el llenguatge abstracte. No hem de confondre els signes amb els símbols. Molts animals tenen un sistema complex de signes, però aixo no vol dir que tinguin símbols ja que corresponen a dos universos.

 


  Una de les qüestions que sorgeix amb el llenguatge es saber si la llengua condiciona el nostre pensament o viceversa. El llenguatge es convencional, ja que es producte d'un acord. Tot i aixi podem comprovar com els significants son arbitraris, no hi ha cap justificació per a que la idea de taula en català sigui d´aquesta manera i no d´un altre. Els nominalistes van defensar la idea que els significats no son arbitraris, sinó únicament convencionals i han de ser sempre pràctics. Els realistes, en canvi, sostenien la idea platònica que darrera de cada concepte sempre ha d'haver-hi una realitat. Aquesta discussió no ha estat resolta i encara ens movem en la discussió de si cada llengua es una forma diferent de veure el mon o si totes les llengües expressen el mateix mon. Alguns sostenen que allò mes important en el llenguatge es que la diferencia real entre les llengües no es de sons, sinó una perspectiva còsmica diferent. Tanmateix el cas de la Índia i Regne Unit ens desmenteix clarament aquesta teoria: tots dos països parlen angles (la Índia per efectes de la colonització), i Tenen dues visions del mon absolutament diferent. A Europa existeixen moltes llengües però entre Espanya, Itàlia i Grècia no hi ha enormes diferencies cosmològiques (diferents formes d'entendre el mon). El que si que podem afirmar es que el llenguatge no es un simple agregat de termes.

   Per tant, la unitat del llenguatge (si existeix) no es de tipus substancial, sinó que es tracta d'una unitat funcional. I aixi doncs, ens hem de situar al mig de les dues teories (nominalistes i realistes) si volem comprendre fenòmens com “les diferents tonalitats del blanc per als esquimals” o “la

inexistència de formes verbals per als xinesos”. Aixo demostra que els noms tenen una funció: subratllar un aspecte particular d'una cosa. Aquesta funció l'aprenem inconscientment. Per a un adult el mon objectiu te una forma definida. Les percepcions, intuïcions i conceptes s'han format amb els termes i formes lingüístiques de la llengua materna. Quan l'adult intenta aprendre una llengua estrangera, ha de trencar el vincle entre les paraules i les coses, cosa molt difícil a determinada edat. Una societat oberta canviara mes sovint els significats, que no pas una societat tradicional que tindrà significats méss rígids i inamovibles. 
  L'ésser humà es un animal inacabat, ja que els seus instints son insuficients per a poder sobreviure al món. Es la cultura la que li atorga un món simbòlic i una consciencia. Els elements de la cultura, les practiques o hàbits. No hem de confondre la societat amb la cultura. Tradicionalment s'ha acceptat que una societat es un conjunt de persones que conformen una comunitat territorial (concepte d'estat), els membres de la qual compartien característiques culturals comunes. Ara be, el proces de globalització ha proliferat l'aparició de societats multiculturals. El desenvolupament i consolidació del capitalisme al món, ha fet que l'economia (formes de producció i distribució més la tecnologia) esdevingui un element important de la societat. La política també es pot considerar un element social, entenent-la com a relacions de poder i govern. Aixi doncs, podríem dir que la societat es: cultura, economia i política.

  Tenim dues corrents de pensament: l'essencialista i el constructivista. L'essencialista sosté que la identitat es una cosa ja donada des que naixem; el constructivista es aquell que afirma que la identitat no se'ns dona d'una vegada per totes, no es unitària i inamovible, sinó que la identitat es va construint i transformant. Totes dues teories han tingut critiques. Segons els sociòlegs Berger i Luckman, la identitat es un fenomen que sorgeix de la dialèctica entre l'individu i la societat. Alguns elements de la nostra identitat els tenim al néixer: com les característiques físiques, el sexe, el color de la nostra pell i del nostre cabell, etc. Aquests elements però no ens classifiquen en un grup social identitari. La societat s'encarrega de donar-li un sentit diferent a aquestes característiques físiques; es a dir, no es el mateix ser dona a Noruega que ser dona a Iraq. La pertinença a un grup (a un poble, a una religió, a una tribu urbana, a una tendència política, etc.) envaeix la identitat. Aquelles persones que la comparteixen es senten solidaris entre ells, s'agrupen i fins i tot es poden mobilitzar; però sobretot allò que fan es diferenciar-se dels que no comparteixen les mateixes característiques, idees, voluntats. La identitat per tant inclou i exclou. En numeroses ocasions s'ha afirmat que moltes guerres han estat causades per problemes identitaris. Per exemple, la guerra de Iugoslàvia i Rwanda. Peró la veritat es una altre, les causes d'una guerra son múltiples (geoestratègiques, polítiques) i la qüestió identitària sovint s'utilitza per a separar comunitats i donar legitimació a un enfrontament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Entradas populares