domingo, 17 de febrero de 2013

RICHARD SENNETT : UN GRAN SOCIÒLEG DEL NOSTRE TEMPS

Sennett és un sociòleg nord-americà que fa un estudi sobre els moviments juvenils nord-americans  de la dècada dels 60. Aquests moviments estaven en contra de la societat jeràrquica, patriarcal, autoritària i conservadora dels EUA. Defensaven la sinceritat, l'espontaneitat, la llibertat individual i la flexibilitat. Per a aquests joves, calia defensar l'espai privat (l'individualitat) i deixar a una banda  l'espai públic. Aquesta defensa a ultrança de la llibertat individual ha comportat, segons Sennett, la creació d'una societat narcisista, ja que les persones es troben enmirallades per la seva imatge. Els efectes de la globalització sobre la cultura
Aquest fet donarà una societat inestable, una societat basada en la mitologia de la diferència, i farà possible el que ell anomena també capitalisme narcisista. Tot aquest procés quedarà mostrar a un llibre extraordinari El declive del hombre públic.
Segons Sennett, la cultura narcisista s'inicia ja amb el capitalisme del segle XVIII, però serà a partir
del anys 60 del segle XX, i sobretot després de maig del 68, quan es consolidarà el narcisisme  cultural. Una obra molt característica d'aquest temps és El declivi de l'home públic. Les persones és relacionen dins d'un espai públic que és un espai simbòlic. A partir del segle XVIII es va començar a desenvolupar la família nuclear, i per extensió, l'espai privat.  Paral·lelament a aquest fenomen apareix el concepte d'art íntim que desenvolupa la personalitat de l'artista que dóna pas al naixement de la imatge singular.




  
Després escriurà una gran trilogia : La cultura del nuevo capitalismo El respeto i La corrosión del carácter. Aquest últim és resultat d´un treball empíric particularment suggerent. Sennett diferencia el concepte de caràcter (relacionat amb l'autodisciplina) i la personalitat (la imatge d'un mateix). La personalitat és un concepte més modern i és bàsicament un producte del capitalisme.Amb la consolidació de les idees de fluidesa, flexibilitat i no convencionalisme, “apareix” la idea del món global, del capitalisme globalitzador. Per a Sennett, dins d'aquest món globalitzat no hi ha una veritable comunicació. 

 Finalment Sennett escriu una última trilogia de la que ha publicat dos llibres. El primer es El artesano i el segon Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación. Dos llibres d´una gran riquesa teòrica, plens d´anècdotes i d´exemples, escrits en un estil totalment lliure i creatiu.



QUÉ ES LA CIÈNCIA ?

 La ciència és, en primer lloc, una construcció social. Això vol dir que és el producte d´una determinada societat. Nosaltres hem definit la ciència com un discurs informatiu, però sobre tot argumentatiu sobre el món físic, o la seva transformació que és el món social. A Grècia es va fer la primera elaboració del que significava ciència com un saber fonamentat. Aquí entraven el que avui anomenem filosofia, matemàtiques, biologia, física...). Amb Alexandre el Gran es va donar una separació pràctica entre el que avui anomenem ciència ( amb centre a Alexandria) i filosofia ( amb centre a Atenes). Continuarà a Roma.
 De fet aquí va començar a entendre´s la filosofia com nosaltres l´entenem ara ( treball sobre textos, classes). Abans s´entenia més com una forma de vida. 
 A l´època medieval es continúa fent ciència empírica, sobre tot els franciscans. A Xina hi ha un desenvolupament superior al que es dóna a Europa. 

 


  Al segle XVI es quan l´Església intervé contra Copèrnic per qüestionar el geocentrisme. Al segle XVII es farà la revolució científica moderna, amb Galileo i Newton. Guanyarà la ciència europea moderna i es globalitzarà. 

 Què és a partir d´aquest moment la ciència ? És un discurs informatiu i argumentatiu basat en unes pràctiques. Les pràctiques son l´observació i l´experimentació. Però també la pràctica teòrica d´elaborar hipòtesis i deduir conseqüències que es puguin experimentar. És la comunitat científica quan accepta que una hipòtesi ja passa a una teoria científica. Històricament s´han donat errors i lluites pel poder: no és un món pur de coneixement. Les passions humanes han tingut el seu pes en la història de la ciència.

 El que hem dit val, però, per les ciències empíriques físico-naturals, que són el model científic acceptat. Aquestes ciències s´acaben comprovant a la pràctica. Tenen aplicacions tecnològiques i funcionen.
 Es parla de ciències formals, com les matemàtiques. És un discurs argumentatiu de tipus deductiu, és a dir lògic. No parla del món real però quan l´apliquem a aquest funciona porquè és el llenguatge de la ciència més important, la física.
 Les ciències socials són més problemàtiques perquè no poden formular teories universals que valguin per tots els casos. La conducta humana, base de la societat, és imprevisible i té massa complexitat. Són ciències en construcció permanent. El mateix podem dir de la psicologia. Una part  està lligada són les neurociències però aquestes forman part de les ciències físico-naturals. L´altre part es polèmica. Alguns diuen que és la ment, altres que només es pot estudiar la conducta perquè és l´única part observable i objectiva. Hauríem, en aquest cas de canviar el nom i dir-la conductologia. Però no funciona i ha necessitat complementar-se amb el cognitivisme que afirma que el coneixement sí és una part que encara que no sigui observable podem conèixer amb el suport de les neurociències. En tot cas la psicologia acadèmica actual té molt de pseudociència i molt d´ideologia. 
  

ONTOLOGIA BÀSICA

Luis Roca Jusmet


 

 La ontologia (teoria de l’ésser) permet classificar els filòsofs entre realistes (existeix un món independent de nosaltres) i idealistes (problematitzen aquesta existència). Kant formularà una tercera via entre realisme i idealisme: el reslisme crític.


 Dins els realistes trobem a Aristòtil, als racionalistes i els empiristes-positivistes. Aristòtil diu que podem aconseguir la veritat a partir de l’experiència i la lògica (raó), mentre que Descartes potencia la raó humana (ciències com les matemàtiques). Els positivistes, en canvi, defenses que la ciència és l’única via fiable per assolir el coneixement i que el que desconeixem és per limitacions històriques.

 La posició idealista és moderna i estarà representada al segle XVII per Berkeley: el món són les percepcions. Aquesta teoria tindrà em el món contemporani alguns defensors : els postmodernistes, que diran que la realitat és una construcció mental. Alguns dels defensors del idealisme consideren que la física quàntica pot justificar aquesta posició.


 Kant, formularà una tercera posició : el realisme crític. Distingeix entre fenòmens i noümen. Els fenòmens són la realitat que construïm els humans (subjecte-objecte)
a través del plantejament universal de l’experiència ( això el diferenciarà diferència amb Nietzsche, que defensarà quew
experiència es singular). Aquí sorgeix un concepte modificat de l’objectivitat. Ara objectiu és dir les coses tal com són des d’un punt de vista humà. Posteriorment a Kant, filòsofs com Rom Harré formulen un realisme crític contemporani, que parla de la versemblança entre una construcció teòrica i el processo del món real. Aquesta construcción teòrica parteix d’uns criteris (models) basats en formes empíriques i en una pràctica. Aquesta pràctica és la manera com utilitzem aquestes construccions per alplicar-la a la nostra relación amb el món, que és la tecnologia.

Entradas populares