UNA CRÍTICA AL MULTICULTURALISME

Crítica de la multiculturalitat

Article de Luís Roca Jusmet del llibre Globalització i interculturalitat ( La Busca edicions)

1) Introducció

Criticar el multiculturalisme significa problematitzar dues qüestions : En primer lloc la operativitat teòrica de la noció de multiculturalitat per entendre la societat contemporània i en segon lloc la proposta política que hi ha darrere de la defensa del multiculturalisme. Però s’ha d’aclarir quina és la perspectiva a partir de la qual orientaré la reflexió crítica, ja que només podem fer una crítica si tenim un criteri i aquest vull que sigui explícit. Aquesta perspectiva és filosòfica, la qual cosa vol dir per a mi que està orientada per la recerca de la veritat i del bé, sense majúscules ( no poden tenir un caràcter absolut) però amb determinació, és s dir, sense perdre’s en un relativisme que acaba diluint qualsevol afirmació. Hi ha un primer criteri epistemològic que és el del realisme crític, que per cert formula molt bé un dels autors que inspiren aquest text, que és Kwame Antonthy Appiah. Aquest filòsof considera que encara que cal mantenir la idea d’una realitat independent del coneixement, és la naturalesa del tema del qual parlem el que ens porta a una posició realista o nominalista. i que justament el problema de les identitat cal abordar-lo de manera nominalista.¹ I és nominalista en el sentit que, al marge de que som una entitat biopsicosocial, que és afirmació vertadera sobre un fet real , totes les altres identitats es basen en classificacions que són possibles ( si no estaríem en el deliri) però no són necessàries. És a dir, que sense ser arbitràries són convencionals ( són classificacions productes de l’acord encara que estiguin basats en trets que són reals ) i també són subjectives ( perquè en última instància hi ha un element fonamental que és el de la identificació).

En la perspectiva de la moral i la política, diu Appiah, també cal mantenir un cert realisme, en el sentit d’afirmar l’existència d’elements comuns inqüestionables. La bona convivència ( que és, crec, l’objectiu de la moral i la política) s’ha de garantir a partir del respecte i de unes normes que la possibilitin. Però això no s’ha de plantejar en termes de valors perquè aquests principis universals no han de dependre d’ells, ja que són els que els possibiliten. El que cal deixar clar és que aquests principis universals són concrets en el sentit que és al llarg de la història que es van cristal·litzant. I avui crec que ho fan a través del respecte ( en la moral) i la democràtica ( en la polític). Considero impossible una moral que nos es basi en el respecte, ja que en cas contrari podem parlar d’una ètica com sistema de valors ( tal com pot plantejar Nietzsche, per exemple ) però no d’una moral, que sempre cal que estigui orientada cap al reconeixement de l’altre. Com diu l’interessant i poc conegut filòsof francès Marcel Conche la moral és universal mentre que l’ètica és particular² i la moral dels drets de l’home és l’absolut moral de la nostra època.³ De la mateixa manera no pot haver política sense democràcia, com molt bé ens ha mostrat Jacques Rancière, ja que si per política entenem l’acció pública, la intervenció del poble transformat en
ciutadà, sense democràcia no hi ha política possible⁴, l’únic que tenim és un ordre jeràrquic. I aquí cal entendre que, com diu Amatya Sen ( un dels altres autors que també prendré com a referència) la democràcia s’ha d’entrendre com un sistema polític formal inventat per Occident sinó com una conquesta històrica d’arrels mundials basada en la deliberació pública com a premissa per les decisions polítiques.⁵

La teoria de referència per defendre el multiculturalisme serà la de Charles Taylor, important filòsof contemporani canadenc i defensor dels drets de la minoria francòfona del Quebec al seu país. La crítica del multiculturalisme l’orientaré a partir de l’anàlisi d’un sociòleg crític, Gerd Baumann i d’algunes reflexions teòriques de tres autors que curiosament tenen en comú que encara que s’han format en la nostra tradició cultural europea procedeixen pel seu origen del nostre l’Altre : l’Europa de l’Est, Àsia i Àfrica. Són Slavoj Žižek, Amaryta Sen y Kwame Anthony Appiah, procedents respectivament de l’antiga Iugoslàvia, de l’ Índia i de Ghana. Seguiré aquest itinerari per arribar a una conclusió crítica respecte al multiculturalisme i formular una proposta política alternativa.

2) Crítica teòrica al multiculturalisme

El terme multiculturalisme va aparèixer a Canadà als anys 70 vinculat a la pressió de la comunitat francòfona quebequenca davant de la majoria d’origen anglosaxó. L’any 1982 va incorporar el reconeixement explícit de la multiculturalitat a la seva Constitució. Aquest multiculturalisme apareixia per tant com resultat d’una demanda específica, que era el del reconeixement de la identitat cultural d’una comunitat minoritària dintre d’un Estat-nació. El podem englobar dins d’una opció comunitarista que considera que la identitat personal l’adquirim dins de grups culturals internament cohesionats i clarament diferenciats de les altres comunitats. Sense anomenar-lo, el nacionalisme català utilitza aquest concepte per reivindicar Catalunya com a nació a partir d’un identitat cultural pròpia.. Aquest és el primer sentit que dóna Will Kymlicka⁶ que és, com Taylor, de nacionalitat canadenca i militant del moviment francòfon del Quebec. La seva proposta política és la de formular un tractat bilateral de respecte mutu entre diferents grups culturals ( ètnies) d’un mateix Estat ( prenent com a model el que ha passat amb la comunitat francòfona de la qual ell forma part a Canadà). Des d’aquesta posició considera que hem d’entendre el dret a la pròpia cultura com un dret humà, que en el cas de les minories implica una política activa que cal que doni lloc a polítiques de discriminació positiva. Kymlicka considera que aquest últim punt, que és el dels drets de les minories ètniques s’havia d’incloure dins d’una Teoria de la Justícia.

Posteriorment hi ha un desplaçament del sentit del terme multiculturalisme per aplicar-lo a una altra realitat social, que és la dels col·lectius d’immigrants no europeus que arriben als països industrialitzats des de realitats culturals clarament diferenciades.

Com hem dit a la introducció, el teòric més sòlid del multiculturalisme és Charles Taylor, que considera que el multiculturalisme és un problema moral que es basa en el principi ètic del reconeixement de l’altre, en un primer lloc des de la seva dignitat i en segon des de la seva diferència. Taylor considera que la Modernitat desenvolupa històricament aquest principi ètic del reconeixement en dues etapes, una primera basada en la universalitat i un segona basada en la diferència. En primer lloc cal, efectivament, reconèixer els valors i els drets universals de la persona, que ens porta des de la defensa del principi de l’honor cap a la defensa del principi de la dignitat. Però en un segon moment creu que hem de passar a un reconeixement de les diferències, que per a Taylor es concreten en les persones però sobre tot en les cultures, que és l’únic horitzó en què els primers es poden desenvolupar. Considera Taylor que aquesta és un qüestió pendent ja que el que ha succeït és que les cultures minoritàries han estat oprimides per les majoritàries, justificant-se en un universalisme procedimental que no té en compte les diferencies reals, que són diferències culturals, i per diluir-les en un particulturalisme etnocentrista disfressat d’ universalisme⁷. Aquesta és l’opció que ell considera que anomenada erròniament liberal, que es basa per Taylor en una concepció atomista i formalista de la societat, considerada com una agregació d’individus, cadascú dels quals té els seus drets i que l’objectiu és defensar els drets de tots ells. Les seves arrels filosòfiques considera que les trobem en Hobbes ( per la concepció atomista) i en Kant ( per la seva defensa del dret contra el bé). John Rawls seria el màxim exponent actual d’aquesta opció política.

Però Taylor no es considera anti-liberal, per la qual cosa li sembla un error el suposat debat entre comunitaristes i liberals⁸, ja que ell mateix es considera un tipus de liberal que planteja la societat com una eina comú a través de la qual els individus reunits poden arribar a uns objectius que no poden assolir individualment. I el que ens fa humans és el llenguatge, que es concreta en una llengua determinada, que és la pràctica normativa de una comunitat. La concepció atomista seria contrària a la concepció de l’home com a ésser social.

L’única defensa d’aquest principi ètica del reconeixement de la diferència, segons Taylor, la trobem en un multiculturalisme ben entès.⁹ I aquest multiculturalisme no pot ser relativista, ja que això ens obligaria acceptar cultures que neguen la dignitat de tots justificant la discriminació o la violència ( canibalisme, racisme, ablació...). El problema per a ell és com solucionar aquesta paradoxa, que és l d’evitar el relativisme sense caure en el etnocentrisme. La solució, tal com la planteja Taylor, és que partim d’una presumpció sobre la igualtat de validesa de totes les cultures per fer després un estudi comparatiu i seleccionar les que han donat un horitzó de sentit a uns homes durant un llarg temps ( que quasi es veu temptat d’identificar amb les religions). Però el problema és evident : quines serien aquestes cultures ? Qui les determinaria i en funció de què ?

Crec que l’arrel de la qüestió és una altra, ja que com planteja encertadament Appiah el que hi ha en el fons d’aquest discurs tan discutible sobre el multiculturalisme, tal i com ho planteja Taylor, és la prioritat que dóna a una discutible concepció de la identitat cultural, entesa com una mena de d’equipatge que heretem per tornar a transmetre a la generació següent, amb la qual cosa és la continuïtat a través de les generacions d’unes creences, d´unes institucions i d’unes pràctiques específiques la que li donaria el seu valor.

El sociòleg Gerd Baumann planteja una interessant reflexió sobre multiculturalisme¹⁰ a partir d’una anàlisi crítica de les bases de la identitat cultural, que serien la identitat nacional, la identitat ètnica i la identitat religiosa. El que està en joc en realitat en el debat sobre la nació, la ètnia o la religió és la idea de cultura que tenim. Considera que hi ha dos formes d’entendre-la, que són l’essencialista i la que la entén com un procés obert. La primera comença amb el segle XIX, té la seva base filosòfica en Herder i considera la cultura com una herència col·lectiva immutable que configura la forma de vida dels seus membres. La segona considera la cultura com un procés obert que anem creant i recreant, ja que les cultures reals són obertes i estan sotmès a un procés constant de canvi. La concepció final sobre la nació, l’ètnia i la religió depenen del punt de vista que escollim sobre la cultura. L’ètnia és, per Baumann, una construcció social imaginària que estableix un límit entre diferents comunitats, però aquesta classificació és falsa quan perd la seva ambigüitat real i vol tenir un caràcter absolut i restrictiu. L’ètnia es transforma en un element unificador que elimina les diferències internes i que legitima a uns representants que parlen en el seu nom. Es tracta d’entendre l’etnicitat com una construcció social que interpreta malament les diferències relacionals dels trets col·lectius i les transforma en diferències absolutes.

La nació es constitueix a partir d’un o diversos grups ètnics que tenen voluntat de construir un Estat i consideren que els hi correspon. Històricament els estats apareixen a partir del segle XVI i és per tant és una realitat social post ètnica, ja que té unes bases ambivalents : per un lloc és racional i per una altre és romàntica ( ètniconacionalista). D’aquesta manera l’Estat-nació va crear una nova religió que és el nacionalisme, que transforma un col·lectiu en una comunitat de sentit, la qual cosa vol dir que es basa en una identificació imaginària amb una sèrie de valors i de creences, igual que la religió. En aquest aspecte m’agradaria recordar un excel·lent text de Slavoj Žižek¹¹ que planteja que el nacionalisme es la resta patològica de la democràcia, ja que mentre aquesta és formal (fa referència a un subjecte sense atributs) el gaudiment de la identificació col·lectiva passa per la idea de nació. Respecte a l’ últim aspecte esmentat per Baumann, que és la religió , considera que aquest és un element que considerem prioritari en la identitat cultural dels immigrants de països no europeus, però l’error és que quan ho fem li donem un caràcter reificador i essencialista. D’ aquesta forma ho entenem erròniament com si tingués un caràcter dogmàtic i fonamentalista, com si fos un equipatge cultural que un porta a sobre quan emigra sinó com un procés obert que el subjecte pot conservar, transformar o deixar. Contra aquesta concepció de la religió també hem de lluitar perquè també és un procés obert i canviant.

En el seu llibre Cosmopolitisme¹² Appiah critica el que considera que és la base epistemològica i ètica que fonamenta l’altra base branca del multiculturalisme, que seria el relativisme cultural basat en la separació radical entre fets i valors que fa el positivisme. En aquesta línia es considera que els fets són vertaders o falsos i els valors ètics depenen de preferències subjectives, siguin individuals o col·lectives. El multiculturalisme es basaria en el drets que tenen els col·lectius que volen viure segons la seva preferència subjectiva.. Des aquesta perspectiva no hi ha possibilitat d’un substrat ètic comú ni de cap mena d’universalisme, per la qual cosa tot queda reduït a opinions que són incommensurables entre sí.

3) La crítica política al multiculturalisme

La crítica política al multiculturalisme de què parlarem serà la que fa el sector més crític del liberalisme progressista i de l’esquerra radical, que qüestionen aquest multiculturalisme justificat des del pensament políticament correcte.

El liberalisme és una paraula ambigua que cal clarificar en quin sentit la utilitzem quan l’esmentem. Per una banda és de les opcions polítiques del capitalisme, com podem concloure si l’analitzem des d’una història crítica ¹³ que ens la presenta com una defensa individualista de la llibertat abstracta, combinada amb un elitisme en què dominen els que suposadament són els millors i una defensa fonamentalista del mercat. Però davant d’aquest liberalisme hipòcrita i conservador hi ha també un liberalisme sincerament progressista, més lligat a una defensa sincera de la igualtat de drets, d’una ciutadania emmarcada en una democràcia participativa i de les llibertats. Aquesta tradició està molt ben personificada en clàssics com John Stuart Mill i avui està representada molt dignament per Amaryta Sen o el mateix Appiah, de qui ja hem parlat.

L’economista i filòsof Amaryta Sen serà la meva referència per qüestionar el multiculturalisme, ja que considera que es fonamenta en una concepció errònia de la identitat cultural que té conseqüències devastadores per a les persones i per a les societats, com demostra amb rigor i consistència a partir de molts exemples històrics, sobre tot amb el país que millor coneix, la India¹⁴. Considera que la ideologia que hi ha darrera del plantejament multiculturalista és la idea que els humans estem definits per una identitat cultural única, afirmació que és falsa i políticament molt perillosa. En realitat, diu el pensador, estem definits per molts trets culturals i cadascú d’ells ens fa formar part d’un conjunt particular d’humans : un pot ser català però també d’esquerres i budista i pot ser, a més, un apassionat de la música clàssica, amb la qual cosa cada un dels seus trets culturals el vinculen a un conjunt específic de persones diferent un de l’altra. Per tant la identitat cultural de cada persona és molt diversa, ja que el conjunt de les seves influències, pràctiques i afinitats venen de llocs molt diferents. Si ens oblidem de la pluralitat de les nostres filiacions ens identifiquem amb una cultura única totalment imaginària que ens porta a caure en la il·lusió d’un destí col·lectiu. Il·lusió que ens porta al sectarisme, al fanatisme i al límit a la violència, com s’ha demostrat tràgicament a llocs com Bòsnia o Ruanda.

La pròpia idea de civilització, tan mal utilitzada actualment, és en sí mateixa errònia perquè és producte d’aquesta lògica il·lusòria. El que cal és, per a Sen, no discutir no substituir una guerra per un diàleg entre civilitzacions sinó la d’eliminar la pròpia idea de civilització, ja que aquesta paraula no correspon a cap realitat. Encara és més difícil identificar, com moltes vegades fem, civilització amb religió, per la qual cosa és important buscar-hi altres referents ( polítics, personals, socials...). Sen porta la crítica al plantejament comunitarisme, que encara que considera que parteix d’un plantejament benintencionat que acaba negant les contradiccions dintre d’una comunitat ( que fa que algú es consideri més proper al que està en un altre comunitat) i a partir d’aquí nega la capacitat d’escollir i acaba supeditant al ciutadà al suposat grup cultural originari.

La crítica de Sen al multiculturalisme, per concloure, es basa en el fet que té una base a la vegada errònia i perillosa que és que la de considerar que les persones ens defineixen a partir d’una identitat cultural única. I aquesta idea és falsa perquè tenim molts trets culturals que ens defineixen i cal que siguem nosaltres individualment els que definim la prioritat que donem a cadascun d’aquests elements, ja que aquesta és la nostra capacitat d’elecció i l’horitzó de la nostra llibertat personal. Però també es fals perquè amb la identitat cultural tenim altres identitats, com per exemple la política i la social. I és perillós perquè aquesta identitat cultural única, que com hem dit és il·lusòria, porta al dogmatisme i al sectarisme al dividir el món humà entre “nosaltres” i “els altres”.

Finalment entraré en la crítica que desenvolupa un sector de l’esquerra radical sobre el multiculturalisme com a lògica cultural del capitalisme multinacional¹⁵ , En centraré en entrevista Arriesgar lo impossible¹⁶ i passant per llibres seus com El fràgil absoluto¹⁷, Repetir a Lenin¹⁸. Amor sin piedat.¹⁹

La crítica de Žižek va contra el pensament liberal de la tolerància, el que es presenta com a políticament correcte ( que inclou el multiculturalisme) i que acaba convertint-se en una de les ideologies bàsiques del tardocapitalisme i considera que la funció és amagar els antagonismes reals de la societat capitalista globalitzadora. Encara que hi ha molts conflictes socials a la nostra societat, la lluita de classes és per Žižek l’antagonisme bàsic, plenament actual envers el plantejament postmodernisme que dóna prioritat a les diferents lluites parcials ( dones, homosexuals, ètnies, ecologistes).²⁰

En un altre sentit la tolerància envers l’Altre adopta una posició de superioritat en el cas dels comunitaristes com Taylor, ja que es planteja a partir d’una distància enfront l’Altre des del filtre de la nostra superioritat moral, que és el que decideix el que és acceptable i el que és inacceptable. En el cas del relativisme postmodern, el multiculturalisme seria una posició global buida de contingut i que seria el punt de la superioritat universal a partir del qual contemplem els altres. Nosaltres som el tribunal, nosaltres diem fins a on poden arribar, perquè en el fons no hem perdut la perspectiva del colonialista que observa la cultura local del colonitzat. A vegades també té la superioritat del paternalisme : igual que a un nen li tolerem les seves ximpleries quan no fan mal.

Però darrere del multiculturalisme liberal i tolerant hi ha també una certa por a aquell Altre al que tolerem, però amb qui mantenint sempre la distància : el deixem tranquil però sempre que es quedi amb els seus.

Però Žižek afegeix que no podem considerar el multiculturalisme liberal un fenomen social aïllat, sinó que ho hem de contemplar dins de la dinàmica global de què forma part. Pel filòsof el complement inevitable del multiculturalisme és el racisme obscè i obert de l’extrema dreta populista, que canalitza la part amagada d’aquest racisme cultural que es nega a sí mateix. El multiculturalimse és, en definitiva, un racisme reprimit i con diu Freud el que reprimim sempre retorna, i ho fa justament a través del populisme racista.

4) Una proposta alternativa

Aquesta doble realitat a què fa referència el multiculturalisme com a ideologia té una concreció molt clara a Catalunya: la consideració de sí mateixa en el marc polític espanyol i la dels immigrants que arriben de països llatinoamericans, africans i asiàtics.. Val la pena precisar que encara que el nacionalisme català ( com el basc o el gallec) no parlin de sí mateixos com formant part d’aquest multiculturalisme sí utilitzen criteris afins al desenvolupat per Taylor i mai parlant de sí mateixos com a ètnia sinó com a nació, encara que aquesta vindria definida per una identitat cultural. En el cas del col·lectius immigrants dels països no europeus si ens referim a ells com a ètnia a partir d’una identitat cultural. El nacionalisme català defensa a Catalunya com a nació a partir de la seva identitat cultural i, com a mínim el més conservador, crítica explícitament al multiculturalisme com una contaminació, com mostra les intervencions de Jordi Pujol²¹ o una confusa crítica al multiculturalisme apareguda en algunes publicacions actuals beneïdes pel nacionalisme catalಲ. Aquest plantejament critica el multiculturalisme com a defensa del patriotisme a partir d’una determinada identitat cultural. En sentit contrari, la ideologia espanyolista defensa la identitat cultural d’Espanya contra la fragmentació culturals dels que anomenen nacionalismes perifèrics i de la contaminació del que anomenen cultures estrangeres. L’esquerra nacionalista aixeca la bandera del la defensa dels propis drets nacionals i també de la defensa dels drets culturals dels nou- vinguts. El que veiem és que en tots els casos el que domina és una idea hegemònica de identitat cultural que es converteix en el punt de referència dels seus discursos.

Penso que el que cal és sortir d’aquestes polèmiques a partir d’identitats culturals per defensar un altre punt de vista a partir de les premisses que aniré formulant.

1) Substituir, com diu Appiah, la paraula multiculturalisme per la de cosmopolitisme. Al marge de les raons més convencionals que enumera l’autor anterior vull fer referència a un article de Žižek titulat “Hacia una nueva lectura de Kant”²³, que penso que serveix per establir les categories bàsiques a partir de les quals el podem entendre d’una manera eficaç. El que planteja és que la idea de Kant d’una societat mundial-cosmopolita cal entendre-la com un nou principi d’identificació radicalment diferent del orgànic-cultural que s’actualitza en una tradició particular. La noció de Kant, segons la seva discutible però interessant lectura, seria la de la singularitat universal, la del subjecte que sense passar per la mediació particular participa en la humanitat universal. En aquest sentit, quan Kant contraposa en el seu text “Què és la Il·lustració” el que és públic al que és privat, el primer cal entendre´l com aquesta humanitat comú que surt de la pròpia singularitat, sense passar per cal cultura identitària. I el privat com el que està lligat a aquests llaços comunitaris. En aquest sentit el que cal reivindicar de la herència il·lustrada és aquesta singularitat lligada a la universalitat y no aquesta dimensió comunitària-ètnica que donaria la pertinença a una cultura determinada.

Podem, però, acceptar el que ens diu Charles Taylor en contra del atomisme i el individualisme, ja que som éssers social que ens conformem a través d’una llengua i d’un ordre social però penso que cal plantejar aquesta dimensió social en una perspectiva universal i cosmopolita i no cultural i particular.

2) Podem acceptar les identitats culturals com un conjunt de trets distribuïts de manera relativa. Crec que hauríem d’aplicar al racisme cultural la mateixa teràpia que vam fer amb el racisme biològic. I aquesta consisteix en no entrar en el debat si les cultures ( com abans les races) són iguals en valor o alguna és superior a les altres. Es tracta de desactivar la pròpia idea de cultura ( com abans la de raça) que trobem a la seva arrel. El científics ens van mostrar que la genètica ens mostra el que tenim de comú a nivell específic i el que tenim de diferent a nivell singular. Que les suposades unitats genètiques particulars absolutes que es troben amb les suposades races no existien i que l’únic que hi ha són trets genètics particulars ( de grup) que no conformen unitats reals. Amb la cultura passa exactament el mateix i és la idea de grup amb una identitat cultural homogènia que ens diferenciar dels altres la que hem de qüestionar. Les particularitats culturals com les llengües cal respectar-les perquè està viva en molts ciutadans, evidentment. Els costums, les pràctiques es respecten però com manifestacions d’un conjunt de ciutadans i sempre que elles mateixes no siguin un atemptat contra el respecte als altres, que és com he dit una condició indiscutible.

Tot això no ens porta a la negació de la identitat cultural sinó que aquesta l’entenem de manera relativa i no absoluta, dinàmica i no estàtica. Las persones són las que tenim identitats culturals i aquestes es basen en identificacions subjectives, siguin conscients o inconscients, voluntàries o involuntàries. I aquestes identificacions no són únicament creences sinó que també són pràctiques, i formen part d’un procés obert. La conclusió és, per tant, que cultura és un procés obert de creació i recreació i no una transmissió. Podíem vincular aquest plantejament sociològic amb la perspectiva filosòfica de Cornelius Castoriadis, que critica la metafísica identitària per afirmar que la cultura és producte de l’imaginari radical, un magma de representacions imaginàries que estan en procés de constant transformació.²⁴

3) No hi ha identitats culturals absolutes, hi ha una identitat personal que recull diferents tres culturals, cadascú dels quals ens porta a formar part d’un conjunt de persones. hem d’entendre no de manera negativa sinó també positiva, ja que no es tracta només de mantenir uns límits respecte a l’altre sinó també de fer un treball actiu, (expressiu com diria el sociòleg Richard Sennett) d’apropament a l’altre²⁵ Em sembla que és molt pertinent substituir el terme de tolerància pel de respecte, tal com plantegen Appiah i Sen. Val la pena recollir per criticar-lo el que entén per tolerància Giovanni Sartori en el seu llibre sobre multiculturalisme : tolerant és el que té creences i principis propis, els considera vertaders i, en canvi, accepta que els altres tinguin el dret a cultivar creences equivocades²⁶. Si bé la reflexions de Sartori són interessants i em sembla bé que insisteixi en aquest element afirmatiu de les pròpies creences penso que el respecte a l’altre implica entrar en conversa amb ell, i això com diu correctament Appiah vol dir acostumar-se a l’altre no intentar convèncer-lo, però també vol dir buscar el que hi ha de comú i el sentiment de curiositat pel que és diferent. Què podem compartir i què podem esperar d’aquell al que percebem com algú que està equivocat i que com a tal l’hem de tolerar ? Com diu aquest mateix el cosmopolites pensem que fins i tot podem aprendre alguna cosa d’aquells amb els que estem en desacord ( no que estan equivocats ). Però cal que insistim que aquí no parlem de respecte ni de democràcia, sinó de valors. Al que no accepta el respecte ni la democràcia ni tan sols el tolero ( com a mínim en aquestes creences i, si arriba el cas, conductes ) mentre que aquell que sí la respecta no únicament el tolero sinó també el respecto També em sembla millor plantejar aquesta conversa de les persones de valors culturals diferents per sobre de l’anomenat diàleg de les cultures. Al marge de la bona voluntat i la perspectiva universalista ( és a dir, cosmopolita ) que hi ha moltes vegades darrere d’aquesta proposta²⁷ sempre podem criticar el plantejament excessivament culturalista del plantejament. I sobre tot el fet que sempre és una suposada autoritat la que representa al grup i parla en el seu nom, com podem veure en esdeveniments com el de la Alianza de las Civilizaciones.

4) Els elements culturals són uns elements particulars que no ens han de fer oblidar-nos d’altres particularismes que són molt reals, com el de les classes socials, que marca una distinció objectiva que cal considerar, encara que avui sigui més ambigua que en els temps de Marx. La lluita de classes, com ens recorda Žižek, no ha acabat, i quan veiem que a las eleccions USA es parla de “vot negre” o de “vot llatí” podem comprovar com aquestes categories ( que en aquest cas poden reflectir majoritàriament un situació similar ) amaguen la realitat de classe, sobre tots pels obrers blancs.

Cal defensar una ciutadania política basada en la condició universal que té un ésser humà per ser el que és. Ciutadania política basada en la participació democràtica activa i en el respecte, no plantejat com un valor sinó com una condició indiscutible lligada a la idea de ciutadania i de democràcia. I en aquest marc cada un construïm la nostra identitat subjectiva de manera singular, travellat per múltiples influències culturals durant tota la seva vida, algunes trobades i altres escollides.

La reflexió crítica del multiculturalisme ens porta, per tant, a un cosmopolitisme democràtic basat en el respecte actiu envers l’altre, en el seu reconeixement.

1 Appiah, Kwame Anthony Mi cosmopoltismo Ed. Katz, 2008, Barcelona

2 Conche, Marcel Entrevista en Padeia nº 62 Ed. Sociedad Española de Profesores de Filosofia, Madrid, 2002

3 Conche, Marcel Entrevista en Paidea nº 70, Ed. Sociedad Española de Profesores de Filosofia, Madrid, 2004.

4 Rancière, Jàcques El desacuerdo. Política y filosofia Ed. Nueva Visión, Buenos Aires, 2007

5 Sen, Amartya Identidad y violencia. La ilusión del destino. Ed. Katz, Buenos Aires, 2006

6 Kymlicka, Will Ciudadania Multicultural Ed. Paidós, Barcelona, 1996

7 Taylor,Charles “La política del reconocimiento” en Argumentos filosóficos Paidós, Barcelona, 1999,

8 Taylor, Charles “El debate entre liberales y comunitarios” Revista de Humanidades nº 2 Universidad Nacional Andrés Bello, Santiago, 1994

9 Taylor, Charles El multiculturalsimo y la política del reconocimiento Ed. F.C.E., México, 1993

10 Baumann, Gerd El enigma multicultural Ed. Paidós, Barcelona, 1999

11 Žižek, Slavoj “El malestar de la democracia formal” en Mirando al sesgo, Ed. Paidós, 2000, Buenos Aires

12 Appiah, Kwame Anthony Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños Ed. Katz, Buenos Aires, 2007

13 Muniesa, Bernat Libertad, liberalismo, democracia Ediciones. de Intervención Cultural , Barcelona, 2008

14 Sen, Amaryta op. Cit. Identidad y violencia. La ilusión del destino. Ed. Katz, Buenos Aires, 2006

15 Žižek, Slajov i Jameson, Frederic Estudios culturales. Reflexiones sobre el multiculturalismo , Buenos Aires, Gedisa, 2001

16 Žižek, Slavoj Arriesgar lo imposible. Conversaciones con Glyn Daly Ed. Trotta, Madrid, 2006

17 Žižek, Slavoj El frágil absoluto o ¿ por qué merece la pena luchar por el legado cristiano ? Ed. Pretextos, València, 2002

18Žižek, Slavoj Repetir a Lenin Ed Akal, Madrid, 2004

19 Žižek, Slavoj Amor sin piedad. Hacia una política de la verdad Ed. Síntesis, Madrid, 2004

20 Žižek, Slavoj “¿ Lucha de clases o postmodernismo ?” en Contingencia, hegemonia, universalidad. Diálogos contemopráneos en la izquierda FCE, Buenos Aires, 2003

21 Conferència de Jordi Pujol al Institut d’Estudis Catalans el 10 de novembre de 2004

22 Luri, Gregorio “La dèria del multiculturalisme” en L’escola contra el món Ed.La Campana,2008

23 Žižek, Slavoj “Una nueva lectura de Kant” en Violencia en acto Ed. Paidós, Buenos Aires, 2004

24 Castoriadis, Cornelius La institución imaginaria de la sociedad Ed. Tusquets, Barcelona, 1989

25 Sennett, Richard El respeto. Sobre la dignidad del hombre en un mundo de desigualdad Ed. Anagrama, Barcelona, 2003

26 Sartori, Giovanni Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros Ed. Taurus, 2001, Madrid.

27 Senghor, Leopold Sedar El diálogo de las culturas Ed. Mensajero, Bilbao, 1995