domingo, 22 de septiembre de 2019

ELOGI DE PIERRE HADOT


Resultado de imagen de pierre hadot
       
      Escrit per Luis Roca Jusmet

  El primer que cal fer quan llegim a Pierre Hadot és seguir el mètode de lectura que ell mateix ens proposa. Es tracta de llegir-ho per entendre el que ell ens diu, no el que interpretem  que diu. Contra el que diu determinada hermenèutica un text, pel filòsof francés, no és una interpretació a criteri del lector. Una vegada entenem el que ens diu Hadot, ens hem de plantejar, segons la seva proposta, de quina manera manera ens interpel·la. 
 Aquí enllacem amb la seva proposta de la filosofia como un “exercici espiritual”. La filosofia es conversió, no pas la religió, i consisteix en una serie de practiques transformadoras. La lectura és un exercici espiritual. No és fàcil: Hadot ens recorda que Goethe, amb més de setanta anys, ens recordava que encara no sabia llegir bé.
  Què transforma la filosofía ? . la vida, és adir la mirada, el pensament i
 l´acció. Una de les referècies bàsiques de Pierre Hadot és l´estoïcisme , encara que no es consideri un estoic. Els mestres d´aquesta tradició són, per ell, Epictet i Marc Aureli. L´esquema ternari de Marc Aureli : la triple disciplina del desig, del pensar i de l´acció ( cosmologia, lògica i ètica). La relació de l´home amb el cosmos, amb l´altre i amb sí mateix. Ens podem basar en les diferències establertes per Epictet. En primer lloc separar el que depén de tu i el que no. El que no s´accepta-ho amb alegría pel seu caràcter necessari. En segon lloc, separar, dintre del que depen de tú, el que és important i el que no. Respecte al que no ho és , no cal preocupar-se. Respecte al que depén de tú i és important fes el que cal fer. És important una perspectiva cosmològica i humanista, estar obert al que és universal.
 Las “meditacions”  de Marc Aureli són un exercici espiritual. Un treball per anar transformant les actituts i les practiques. Res a veure amb un diari íntim o un llibre per ser publicat.
 Abans la filosofía era la acceptació dels principis d´una escola. S´escollia una forma de vida. Els principis eren dogmes perquè no es qüestionava el que ja s´havia decidit com forma de vida. Eren escoles d´adults i en certa manera es desaprenia el que s´havia après de l´educació convencional.
 Hadot és eclèctic : avui no ens interpel·len les escoles. Recupera la afirmació ( poc coneguda ) de Kant : “El sentit del deure del estoic amb l´alegria de l´ epicur. També Pierre Hadot continua inlfuenciat pel neoplatonisme, el seu primer llibre important “Plotí i la simplicitat de la mirada”. La filosofía com una experiencia unitiva que mai ens ha de fer perdre aquesta perspectiva cosmológica.
 D´aquesta manera ja hem parlat dels tres exercicis espirituals que formen part de la filosofía : la lectura, l´escriptura i l´art de viure. També aprendre a dialogar : ser capaç d´estar obert a la paraula de l´altre sense identificar-se amb ella. Aquest és un difícil equilibri.
 Dins de l´art de viure  cal treballar l´atenció, la meditació sobre els principis, la serenitat, el carpe diem. La importancia de ser-hi present. Aquí podem fer referència a dos dels referents moderns que han influenciat a Hadot i que han mantingut la fidelitat a la filosofía com a forma de vida dels antics: Montaigne i Goethe. Montaigne dient-li al seu amic : És que no has viscut ?   Goethe dient : no t´oblidis de viure.
 Pierre Hadot es planteja una proposta de vida. La seva filosofia es normativa, però en un sentit obert. Marca unes linies que cadascú ha d´omplir amb la seva pràctica. La filosofia és una bruixula, no un mapa de vida.

sábado, 31 de agosto de 2019

Slavoj Žižek : la filosofia com espai radical

Article de Luis Roca Jusmet del llibre Marges de la Filosofia ( La Busca edicions)

 

        
      1. Uns apunts biogràfics


 Slavoj Žižek va néixer l’any 1949 a Lubliana, ciutat de l’antiga Ioguslàvia  ( avui Eslovènia) i es va moure, per tant, en l’asfixiant ambient filosòfic  del marxisme oficial dels països de l’Est.
  La seva inquietud filosòfica el va portar a interessar-se per Heidegger, el qual, al marge de la ideologia dominant, tenia una forta presència en els cercles intel·lectuals dissidents del seu país. Encara que posteriorment es desmarcarà de la seva influència, Žižek continuarà pensant que Heidegger és una referència bàsica de la filosofia actual, ja que la majoria dels filòsofs contemporanis es defineixen en funció d’ell, ja sigui seguint-lo d’ alguna manera o marcant-t’hi la seva distància.
 Posteriorment s’interessarà pel postestructuralisme francès, en contra de totes  les tendències filosòfiques dominants al seu país. Derrida i Deleuze seran autors que tindran una clara influència en Žižek i  sobre els quals aquest tornarà constantment, encara que de manera crítica. Però l’autor que, dins d’aquest grup, l’influirà més serà Althusser , i no tant per la seva filiació marxista ( ja que, paradoxalment, la influència de Marx sobre Žižek serà molt posterior) sinó pels seus treballs sobre el tema de la ideologia, que és un dels eixos de la seva elaboració teòrica.


 Als anys 70 Žižek, al capdavant del cercle intel·lectual que l’envolta, decideix prendre com a referència teòrica a Jacques Lacan,. Žižek reconeix avui la confusió d’aquella época,, que també va ser molt interessant per la seva frescor i experimentació. Només entendrà a Lacan posteriorment, quan Jacques-Alain Miller, l’hereu oficial de Lacan, l’ofereix un treball de professor associat a la Universitat Paris VIII de París i el convida a treballar directament els textos del mestre. Al tornar al seu país fundarà  La Societat de Psicoanàlisi Teòric i a partir d’aquí que Lacan tindrà una influència considerable sobre els intel·lectuals dels seu país, alguns dels quals acabaran amb responsabilitats  polítiques importants.
  Abans de continuar cal aclarir un parell de qüestions sobre Jacques Lacan, que va sempre associat a passions molt polaritzades d’amor/odi. La primera és que Lacan fa un treball teòric molt rigorós i renovador en el món de la psicoanàlisi i  del pensament. La seva aposta és arriscada i polèmica, però les acusacions a Lacan de ser un xerraire seductor, amb una retòrica buida només poden ser producte de la mala fe o de la ignorància. La segona és la pròpia autodefinició de Lacan com un antifilòsof s’ha d’entendre com una provocació i no en un sentit literal. Lacan crea un  punt de trobada molt productiu entre la filosofia i la psicoanàlisi, té una formació filosòfica molt potent i estava en diàleg permanent amb els filòsofs i els matemàtics més importants de la seva generació. Žižek plantejarà que Lacan és un antifilòsof en el sentit de no-filòsof, no com judici negatiu sinó com judici infinit que senyala el nucli excessiu de la filosofia. En el mateix sentit Alain Badiou havía parlat de Nietzsche, Wittgenstein i el mateix Lacan como els antifilòsofs que qüestionaven la filosofia acadèmica.

Entradas populares