Article de Luis Roca Jusmet del llibre Marges de la Filosofia ( La Busca edicions)
1. Uns apunts biogràfics
1. Uns apunts biogràfics
Slavoj Žižek va néixer l’any 1949 a
Lubliana, ciutat de l’antiga Ioguslàvia ( avui Eslovènia) i
es va moure, per tant, en l’asfixiant ambient filosòfic del
marxisme oficial dels països de l’Est.
La seva inquietud filosòfica el va portar a
interessar-se per Heidegger, el qual, al marge de la ideologia
dominant, tenia una forta presència en els cercles intel·lectuals
dissidents del seu país. Encara que posteriorment es desmarcarà de
la seva influència, Žižek continuarà pensant que Heidegger és
una referència bàsica de la filosofia actual, ja que la majoria
dels filòsofs contemporanis es defineixen en funció d’ell, ja
sigui seguint-lo d’ alguna manera o marcant-t’hi la seva
distància.
Posteriorment s’interessarà pel
postestructuralisme francès, en contra de totes les tendències
filosòfiques dominants al seu país. Derrida i Deleuze seran autors
que tindran una clara influència en Žižek i sobre els quals
aquest tornarà constantment, encara que de manera crítica. Però
l’autor que, dins d’aquest grup, l’influirà més serà
Althusser , i no tant per la seva filiació marxista ( ja que,
paradoxalment, la influència de Marx sobre Žižek serà molt
posterior) sinó pels seus treballs sobre el tema de la ideologia,
que és un dels eixos de la seva elaboració teòrica.
Als anys 70 Žižek, al capdavant del cercle
intel·lectual que l’envolta, decideix prendre com a referència
teòrica a Jacques Lacan,. Žižek reconeix avui la confusió
d’aquella época,, que també va ser molt interessant per la seva
frescor i experimentació. Només entendrà a Lacan posteriorment,
quan Jacques-Alain Miller, l’hereu oficial de Lacan, l’ofereix un
treball de professor associat a la Universitat Paris VIII de París i
el convida a treballar directament els textos del mestre. Al tornar
al seu país fundarà La Societat de Psicoanàlisi Teòric
i a partir d’aquí que Lacan tindrà una influència considerable
sobre els intel·lectuals dels seu país, alguns dels quals acabaran
amb responsabilitats polítiques importants.
Abans de continuar cal aclarir un parell de
qüestions sobre Jacques Lacan, que va sempre associat a passions
molt polaritzades d’amor/odi. La primera és que Lacan fa un
treball teòric molt rigorós i renovador en el món de la
psicoanàlisi i del pensament. La seva aposta és arriscada i
polèmica, però les acusacions a Lacan de ser un xerraire seductor,
amb una retòrica buida només poden ser producte de la mala fe o de
la ignorància. La segona és la pròpia autodefinició de Lacan com
un antifilòsof s’ha d’entendre com una provocació i no en un
sentit literal. Lacan crea un punt de trobada molt productiu
entre la filosofia i la psicoanàlisi, té una formació filosòfica
molt potent i estava en diàleg permanent amb els filòsofs i els
matemàtics més importants de la seva generació. Žižek plantejarà
que Lacan és un antifilòsof en el sentit de no-filòsof, no com
judici negatiu sinó com judici infinit que senyala el nucli excessiu
de la filosofia. En el mateix sentit Alain Badiou havía parlat de
Nietzsche, Wittgenstein i el mateix Lacan como els antifilòsofs que
qüestionaven la filosofia acadèmica.
