( Aquest article s´ha publicat el llibre Hi ha una nova
política ? )
( La Busca edicions, 2014)
Luis
Roca Jusmet
1.
La democràcia com a
projecte emancipatori en Cornelius Castoriadis
Cornelius
Castoriadis va néixer a Constantinopla el 1922 i va miliar a les
joventuts comunistes. L'any 1945 arriba a França, s'afilia al PCI (
trotskista) però aviat funda una tendència dissident amb Claude
Lefort. En 1948, després del V congrés, trenquen amb el partit i
funden el grup Socialisme o barbàrie,
actiu fins a l'any 1967. Opten per un socialisme autogestionari,
criticant radicalment el paper dirigent dels partits i a la URSS.
El grup es dissolt i Castoriadis abandona la militància per a
dedicar-se a la filosofia i la psicoanàlisi, mentre exerceix de
professor de Filosofia en l´École des Hautes Études en Ciències
Socials entre 1980 i 1995. Va morir l'any 1997, als 75 anys.
Castoriadis
considera que cal recuperar el contingut radical de la paraula
democràcia,
en contra de la seva apropiació per part d'oligarquia liberal.
Castoriadis planteja des de Socialisme o
Barbàrie un projecte global
autogestionari, contraposat a la jerarquia social existent. La
definició precisa de jerarquia és
que hi ha divisió radical entre una minoria que dirigeix (decideix)
i una majoria que obeïx (executa). Els primers tenen el poder i els
privilegis dels que estan privats els segons. En la societat actual
disposen del poder cada vegada més els experts i dels polítics
professionalitzats. És una societat tecnocràtica, gestionada per
una oligarquia, sigui en forma totalitària o liberal. Pretén que
només una minoria és competent per a la funció directiva, que
exerceix a més un poder coercitiu per a resoldre els conflictes.
L'autogestió és
una alternativa que implica necessàriament informació i formació
política per part del ciutadà. És l'autoinstitució d'una societat
per ella mateixa, l'autocreació conscient i col·lectiva del propi
imaginari social. La concepció marxista considera que els drets són
burgesos i formals i estan establerts en interès del capitalisme,
com ideologia per a ocultar l'explotació. La història demostra,
però, que la democràcia i els drets adquirits són producte de la
lluita popular anterior a aquest sistema econòmic i que no són una
justificació política del mercat.
La democràcia és
l'única pràctica històrica d’igualtat davant de la llei. És
l’única que possibilita un espai social on la llibertat és
efectiva, social i concreta. Els objectius de la democràcia són la
igualtat i la llibertat reals, que són complementaris. En contra del
que plantegen els anarquistes (i en cert sentit també Marx) les
institucions explícites de poder són necessàries en qualsevol
forma social. No té sentit, diu Castoriadis, plantejar la societat
com un contracte, ja que l'individu és un producte social. Sense
socialització no hi ha éssers humans i això implica institucions i
significacions imaginàries col·lectives prèvies. El poder és la
capacitat de legislar, d'executar, de governar i de resoldre litigis.
La llei és necessària, però únicament en la democràcia és
possible una autogestió social basada en l'autonomia individual.
Això vol dir que és el conjunt de la societat la que crea, manté i
transforma la llei i les institucions. L'autonomia no és la
llibertat de fer el que vols, sinó la de seguir una llei feta per
tots. Amb aquesta afirmació Castoriadis segueix el plantejament que
uns segles abans havia fet Spinoza.
La
primera crítica al liberalisme és que separa radicalment l'espai
privat i el públic, com fa John Stuart Mill. Castoriadis manté, en
canvi, que entre l'espai privat (Oikós)
i el públic (Ecclesia)
hi ha un espai intermedi (Àgora).
És l’àmbit pròpiament polític, el lloc on els ciutadans parlen
quotidianament dels problemes públics. Implica una llibertat de
paraula, de pensament i de crítica sense límit. Es complementa amb
una reflexió crítica sobre la pròpia història (com l'Oració
fúnebre de Tucídides). La segona
crítica és que s´oblida totalment que la democràcia ha d'estar
total i necessàriament vinculada al bé comú. En cap cas podem
considerar que la democràcia és l'espai on cada grup social defensa
els seus interessos particulars a través dels partits polítics. La
democràcia no pot ser instrumental, en cap cas s´ha d´entendre com
una canalització dels interessos particulars. Això no vol dir, per
descomptat, que no hagin d'existir mecanismes per a la protecció de
les minories, però plantejat en termes de drets. La tercera crítica
és entendre la llibertat com capacitat d'elecció. La llibertat és
creació i autodeterminació, tan individual com col·lectiva. També
aquí segueix el plantejament d’Spinoza.
Són necessàries
institucions que exerceixin un poder, però aquest no determina
l'existència d'un Estat, que és un perill per a la democràcia. Els
orígens històrics de la Democràcia i de l'Estat són totalment
diferents; mentre que la primera és un invent grec, l'Estat ho és
en canvi de societats radicalment antidemocràtiques, com Mesopotàmia
i la Mesoamèrica precolombina. És un aparell burocràtic
jeràrquicament organitzat incompatible amb una veritable democràcia.
Les institucions han de ser democràtiques, la qual cosa vol dir que
és la pròpia societat qui les organitza establement amb una funció
social. Altra qüestió és la de la cultura democràtica, tema que
també és fonamental en el seu contingut i en el seu caràcter no
elitista.
Castoriadis
manté que la democràcia és un invent estrictament grec, reprès
posteriorment a l'Europa moderna. La democràcia és la capacitat
d'una societat d'autocrear-se i això implica l'aparició d'una
mirada crítica que pot jutjar, triar i decidir el que considera
millor per a sí mateixa. Hi ha un relació entre l'aparició de la
democràcia i la de la filosofia, com expressions d'una societat que
reflexiona críticament sobre si mateixa, que s'acostuma a
l'argumentació i que no accepta el poder de la tradició. A la
democràcia originària grega, els governants són resultat de
l'atzar i no de l'elecció, ja que consideren que aquesta, al buscar
els millors, està inspirada en el principi aristocràtic. Només els
experts poden ser triats, sota el criteri de seleccionar el
millor en funció de la seva capacitat tècnica. Però la política
és una capacitat universal pròpia de qualsevol ciutadà i el poder
de representar al col·lectiu ha de basar-se exclusivament en la
responsabilitat davant dels iguals. La política és opinió, no és
un saber, com diria Plató; ni una tècnica, com dirien els
tecnòcrates moderns. El plantejament democràtic grec es basa en la
separació radical entre el govern (política) i l'administració
(tècnica). No hi ha continuïtat entre la democràcia (que es
correspon amb el primer registre) i l'Estat (que correspon al segon).
El límit necessari per a
l'autonomia és la autolimitació, ja que no hi ha cap Llei divina ni
natural que fonamenti les lleis humanes. L'exemple grec és el d'una
democràcia amb contingut, en el qual la política és l'intent de
viure en comú amb la Saviesa, en la Bellesa i volent el Bé comú.