Article de Luis Roca Jusmet ( forma part del llibre Art i filosofia, La busca edicions)
Introducció
Amb aquest assaig no vull fer una proposta universal sobre como mirar
filosòficament una narració fílmica. Em centro en una manera d’entendre el que
és una mirada filosòfica possible a un tipus de cinema particular que és el de
David Lynch i que es pot ampliar a un conjunt limitat de directors de cinema.
La inspiració d’aquest anàlisi serà la reflexió de Žižek
sobre el cinema de Hitchcock i del mateix Lynch.
Per entrar al que pot ser una mirada filosòfica partiré de l’afirmació
de Georges Bataille quan parla de la filosofia com una experiència interior, com
un viatge fins al límit del possible per al home[1].
L’experiència es llavors l’únic valor i la única autoritat, ja que les
pressuposicions dogmàtiques posen límits
a l’horitzó del pensar. La mirada filosòfica l’entenem en aquest sentit com una
mirada intel·lectual però lligada a una experiència subjectiva radical.
La dimensió narrativa del cinema és complexa : la configuren un
conjunt d’imatges i de sons[2],
materials molt heterogenis si els comparem per exemple amb els de la novel·la,
que es basen exclusivament en la paraula. En la novel·la construïm mentalment
imatges, la qual cosa pot portar a considerar-los més creatius que els del
cinema, que seria una recepció passiva d’imatges. Això estaria en la línia de
considerar que la novel·la és superior al cinema, ja que la paraula, des
d’aquest punt de vista, seria superior a la imatge. Però aquesta afirmació és
en certa forma qüestionable perquè s’ha demostrat que el que realitza el nostre
sistema visual quan contempla una imatge per entendre-la són operacions
intel·ligents essencialment actives . La pregunta és el que tenen les
narracions fílmiques que puguin interessar a aquesta mirada filosòfica. Podem dir que el que interessa no és el que
podríem anomenar la mirada formal o
estructural sobre la narració.[3]
Però la proposta d’aquest escrit tampoc passa per centrar-se en la història o en
el relat, com planteja, per exemple, Julio Cabrera.[4]
Aquest afirma que el que l’interessa de les pel·lícules es el què i no el
com , la història i no el relat. Cabrera planteja una filosofia logopàtica,
una pràctica conceptual lligada a la
part narrativa del pensament ( la part afectiva i dramàtica) i no a la purament
argumentativa. Cal, ens diu, una mediació emocional a l’argumentació per
produir el que ell diu un concepte-imatge, que seria la base del que ell
anomena una filosofia cinematogràfica, que vindria a ser l’expressió d’un
problema universal a través d’una imatge concreta o una successió
d’imatges. Crec que darrera d’aquesta
retòrica una mica pretensiosa Cabrera ens està proposant amb aquesta retòrica
una concepció pedagògica del cinema, que
donaria a la filosofia una mena de suport didàctic que mostra a través
d’històries particulars problemes universals. Aquesta funció és possible i útil
però no és la que m’interessa, que és entendre el cinema i la filosofia com
dues creacions culturals diferents que
en un moment donat un dels dos pot produir una espurna en l’altre. És un
esdeveniment que pot succeir-li al que té com ofici el cinema a partir d’una
lectura filosòfica o al filòsof a partir
de la visió d’una determinada pel·lícula. En aquesta línia el filòsof quan va
al cinema però la seva mirada filosòfica pot ser estimulada a partir de la percepció
de la matèria fílmica. Pot trobar aquí idees des d’un fons no racional, amb el
qual la filosofia ha estat lligat des del seu començament. Aquest material
fílmic no és així racional, com tampoc ho és el de la vida, que com ja deia
Shakespeare està feta de la mateixa matèria que la dels somnis. Potser hi ha un
imaginari que traduïm posteriorment a conceptes i aquí podem referir-nos al imaginari
radical de Cornelius Castoriadis[5]
per el que els conceptes són les representacions més abstractes del que està a
la base de qualsevol formació mental, que és un magma d’imatges lligats a
emocions que flueixen de manera continua al nostre psiquisme. D’aquesta manera
hi ha l’experiència interior del director que es tradueix en una narració
fílmica que és capaç de transmutar-se al imaginari del filòsof, què li dóna una
forma conceptual.
La mirada de Slavoj Žižek al cinema d’Alfred Hitchcok i de David Lynch
Slavoj Žižek pot considerar-se una font
d’inspiració en aquest plantejament. Fa molt anys vaig començar a interessar-me
pel psicoanàlisi i em va cridar l’atenció un llibre que es titulava Todo lo
que usted siempre quiso saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a
Hitckcock[6]. Em va sorprendre
igualment que els autors fossin uns filòsofs eslovens per a mi totalment
desconeguts, al cap dels quals estava
Slavoj Žižek. Posteriorment l’he treballat a fons i avui em sembla un
dels filòsofs vius més interessants ( i per la mateixa raó també dels més
polèmics) . El que ens ofereix Žižek és un treball filosòfic a partir de
conceptes lacanians molt productiu: Jacques Lacan, amb totes les crítiques que
es mereix, considero que és una de les ments més potents del segle XX i que la
seva elaboració conceptual, feta des de la clínica però també des de
l’especulació teòrica, dóna molt de joc a la reflexió filosòfica contemporània.
Una de les seves aportacions és la seva personal entre cinema i filosofia[7].
.Alfred Hitchcock i David Lynch són els dos directors que més ha tractat i ho
ha fet a partir de la forma com s’organitzen, relacionen i presenten les imatges.
De fet les històries de
Hitchcock són relativament banals i les de Lynch no són, moltes vegades, ni tan
sols històries coherents. En aquest sentit parlo de mirada i no de lectura de
la narració fílmica.
Hi ha dos textos de Žižek interessants sobre
Hithcock: “Nunca se puede saber
demasiado sobre Hitchcock”[8],
“Alfred Hitchcock, o ¿ Hay alguna forma correcta de hacer un remake a
una pel·lícula?”[9] i “Las cabezas parlantes.”[10]
Una primera qüestió imprescindible que ens diu és que seria un error la sobreinterpretació
de la narrativa de Hitchcock : la recerca compulsiva de sentit, el
pretendre que tot vol dir alguna cosa. La mirada no és per tant una mirada
hermenèutica que busca entendre el que diu el director. Žižek manté la hipòtesi
que hi ha una dimensió única en el cinema de Hitchcock però que aquesta no la
trobem a nivell narratiu sinó en el que ell anomena els seus símptomes, que són
els motius que es van repetir en tots els films, independentment del context
narratiu. Exemples serien : “la dona que sap massa”, “la persona suspesa de la
mà de l’altre”, “el got ple de beguda blanca”.... Però l’error seria voler
intentar interpretar el que vol dir amb aquests motius perquè els hem
d’entendre com allò que s’escapa a la interpretació, com a significants que
pertanyen al registre simbòlic, però que mostra un gaudiment que es capaç de
transmetre al espectador. I és l’espectador els que els capta d’una determinada
manera. No es pot fer un remake de
Hitchcock perquè la seva marca és única i és inclassificable.
Una altra qüestió que Žižek planteja respecte
al cinema de Hitchcock, té relació amb l’ estatut de la mirada. La seva mirada
és com la de l’ull de la càmera, que és impersonal però que apareix
paradoxalment com una mirada subjectivitzada. No és una mirada subjectiva
perquè representa la mirada de cap personatge però tampoc no és una mirada
objectiva perquè capta l’aspecte sinistre de una situació. Es la càmera la que
ens mostra de forma enigmàtica una escena que és inquietant. Apareix aquí el
tema de la impossibilitat de la teoria ingènua de la veritat com adequació amb
el fet. Si un enunciat és vertader en la mesura que es correspon, que s’adequa
a un fet, com podem sabem quin és el fet ? Però, al marge de què la percepció
ja és un filtre y que interpretem a partir d’un esquema lingüístic-conceptual
hi ha aquest altre aspecte indefinible que és que ens mostra Hithcock amb la
seva mirada, que és com una escena pot resulta inquietant. El que recull Žižek
a partir d’aquí és que la nostra mirada porta sempre una taca que no
veiem i que queda reflectida en el que veiem, i sempre està subjectivitzada.
Dit d’una manera tan clara com pertorbadora: el que capta la nostra mirada és,
en cert sentit, la nostra pròpia mirada.
