TEORIES DEMOCRÀTIQUES RADICALS : UNA COMPARACIÓ ENTRE CORNELIUS CASTORIADIS I JACQUES RANCIÈRE

  

( Aquest article s´ha publicat el llibre Hi ha una nova 

política ? )

 

( La Busca edicions, 2014)

Luis Roca Jusmet

1. La democràcia com a projecte emancipatori en Cornelius Castoriadis

Cornelius Castoriadis va néixer a Constantinopla el 1922 i va miliar a les joventuts comunistes. L'any 1945 arriba a França, s'afilia al PCI ( trotskista) però aviat funda una tendència dissident amb Claude Lefort. En 1948, després del V congrés, trenquen amb el partit i funden el grup Socialisme o barbàrie, actiu fins a l'any 1967. Opten per un socialisme autogestionari, criticant radicalment el paper dirigent dels partits i a la URSS. El grup es dissolt i Castoriadis abandona la militància per a dedicar-se a la filosofia i la psicoanàlisi, mentre exerceix de professor de Filosofia en l´École des Hautes Études en Ciències Socials entre 1980 i 1995. Va morir l'any 1997, als 75 anys.

Castoriadis considera que cal recuperar el contingut radical de la paraula democràcia, en contra de la seva apropiació per part d'oligarquia liberal. Castoriadis planteja des de Socialisme o Barbàrie un projecte global autogestionari, contraposat a la jerarquia social existent. La definició precisa de jerarquia és que hi ha divisió radical entre una minoria que dirigeix (decideix) i una majoria que obeïx (executa). Els primers tenen el poder i els privilegis dels que estan privats els segons. En la societat actual disposen del poder cada vegada més els experts i dels polítics professionalitzats. És una societat tecnocràtica, gestionada per una oligarquia, sigui en forma totalitària o liberal. Pretén que només una minoria és competent per a la funció directiva, que exerceix a més un poder coercitiu per a resoldre els conflictes.

L'autogestió és una alternativa que implica necessàriament informació i formació política per part del ciutadà. És l'autoinstitució d'una societat per ella mateixa, l'autocreació conscient i col·lectiva del propi imaginari social. La concepció marxista considera que els drets són burgesos i formals i estan establerts en interès del capitalisme, com ideologia per a ocultar l'explotació. La història demostra, però, que la democràcia i els drets adquirits són producte de la lluita popular anterior a aquest sistema econòmic i que no són una justificació política del mercat.

La democràcia és l'única pràctica històrica d’igualtat davant de la llei. És l’única que possibilita un espai social on la llibertat és efectiva, social i concreta. Els objectius de la democràcia són la igualtat i la llibertat reals, que són complementaris. En contra del que plantegen els anarquistes (i en cert sentit també Marx) les institucions explícites de poder són necessàries en qualsevol forma social. No té sentit, diu Castoriadis, plantejar la societat com un contracte, ja que l'individu és un producte social. Sense socialització no hi ha éssers humans i això implica institucions i significacions imaginàries col·lectives prèvies. El poder és la capacitat de legislar, d'executar, de governar i de resoldre litigis. La llei és necessària, però únicament en la democràcia és possible una autogestió social basada en l'autonomia individual. Això vol dir que és el conjunt de la societat la que crea, manté i transforma la llei i les institucions. L'autonomia no és la llibertat de fer el que vols, sinó la de seguir una llei feta per tots. Amb aquesta afirmació Castoriadis segueix el plantejament que uns segles abans havia fet Spinoza.

La primera crítica al liberalisme és que separa radicalment l'espai privat i el públic, com fa John Stuart Mill. Castoriadis manté, en canvi, que entre l'espai privat (Oikós) i el públic (Ecclesia) hi ha un espai intermedi (Àgora). És l’àmbit pròpiament polític, el lloc on els ciutadans parlen quotidianament dels problemes públics. Implica una llibertat de paraula, de pensament i de crítica sense límit. Es complementa amb una reflexió crítica sobre la pròpia història (com l'Oració fúnebre de Tucídides). La segona crítica és que s´oblida totalment que la democràcia ha d'estar total i necessàriament vinculada al bé comú. En cap cas podem considerar que la democràcia és l'espai on cada grup social defensa els seus interessos particulars a través dels partits polítics. La democràcia no pot ser instrumental, en cap cas s´ha d´entendre com una canalització dels interessos particulars. Això no vol dir, per descomptat, que no hagin d'existir mecanismes per a la protecció de les minories, però plantejat en termes de drets. La tercera crítica és entendre la llibertat com capacitat d'elecció. La llibertat és creació i autodeterminació, tan individual com col·lectiva. També aquí segueix el plantejament d’Spinoza.

Són necessàries institucions que exerceixin un poder, però aquest no determina l'existència d'un Estat, que és un perill per a la democràcia. Els orígens històrics de la Democràcia i de l'Estat són totalment diferents; mentre que la primera és un invent grec, l'Estat ho és en canvi de societats radicalment antidemocràtiques, com Mesopotàmia i la Mesoamèrica precolombina. És un aparell burocràtic jeràrquicament organitzat incompatible amb una veritable democràcia. Les institucions han de ser democràtiques, la qual cosa vol dir que és la pròpia societat qui les organitza establement amb una funció social. Altra qüestió és la de la cultura democràtica, tema que també és fonamental en el seu contingut i en el seu caràcter no elitista.

Castoriadis manté que la democràcia és un invent estrictament grec, reprès posteriorment a l'Europa moderna. La democràcia és la capacitat d'una societat d'autocrear-se i això implica l'aparició d'una mirada crítica que pot jutjar, triar i decidir el que considera millor per a sí mateixa. Hi ha un relació entre l'aparició de la democràcia i la de la filosofia, com expressions d'una societat que reflexiona críticament sobre si mateixa, que s'acostuma a l'argumentació i que no accepta el poder de la tradició. A la democràcia originària grega, els governants són resultat de l'atzar i no de l'elecció, ja que consideren que aquesta, al buscar els millors, està inspirada en el principi aristocràtic. Només els experts poden ser triats, sota el criteri de seleccionar el millor en funció de la seva capacitat tècnica. Però la política és una capacitat universal pròpia de qualsevol ciutadà i el poder de representar al col·lectiu ha de basar-se exclusivament en la responsabilitat davant dels iguals. La política és opinió, no és un saber, com diria Plató; ni una tècnica, com dirien els tecnòcrates moderns. El plantejament democràtic grec es basa en la separació radical entre el govern (política) i l'administració (tècnica). No hi ha continuïtat entre la democràcia (que es correspon amb el primer registre) i l'Estat (que correspon al segon). El límit necessari per a l'autonomia és la autolimitació, ja que no hi ha cap Llei divina ni natural que fonamenti les lleis humanes. L'exemple grec és el d'una democràcia amb contingut, en el qual la política és l'intent de viure en comú amb la Saviesa, en la Bellesa i volent el Bé comú.

El desig i la pràctica de la igualtat social i política dels grecs representa una singularitat excepcional en l'imaginari social. Castoriadis qüestiona el tòpic interessat que considera el cristianisme com fonamentació de la igualtat social i política. L'única cosa que plantegen els cristians és la Igualtat davant Déu com possibilitat universal de Redempció. L´Església ha justificat sempre la jerarquia, la desigualtat social i política. Crist va dir que “El seu Regne no era d'aquest món” i que “cal donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar” És a partir del segle XI, amb les comunes medievals on comença a ressorgir, fins a la seva reinvenció a partir de la Revolució Francesa, la pràctica democràtica. Aquí apareix una qüestió polèmica amb Charles Tilly, un dels grans representants de l'escola nord-americana de la sociologia històrica. Encara que estarà d'acord amb Castoriadis que la democràcia és un experiment europeu amb arrels a Atenes considerarà que no podem parlar pròpiament d'ella fins al segle XVII.

Per Castoriadis la referencia, de tot i les seves limitacions, segueix sent la Grècia antiga en general i la Polis atenesa en particular. La noció de democràcia apareix en l'imaginari grec com la matriu bàsica de la qual sorgeixen els conceptes, les creences que determinaran les normes i les institucions d'un país. Torna així sobre els seus temes claus però enriquits amb unes aportacions noves. La primera és el plantejament que la democràcia és un exercici basat en la suposada sinceritat i no en el pressupost modern que una cosa és el que es diu i l'altra el que es fa. Hi ha un compromís entre la paraula i la veritat, tema que també tractarà d'una manera complementària Michel Foucault amb la parresia . La segona és la consideració que en l'imaginari grec l'home queda definit per la seva mortalitat, per la seva finitud, la qual cosa converteix la vida humana en tràgica. El perill és la Hybris, la desmesura que duu necessàriament al desastre. No és una Llei externa la qual marca el límit, ja que aquest ho posem els humans en funció del mesotes, el sentit de la mesura. Això suposa una tensió permanent en les nostres decisions, ja que mai tenen garanties de ser les encertades. El tercer aspecte és l'ontologia grega, que considera que l'Ésser està sempre entre el Caos i el Cosmos. L'Ésser no és per tant necessàriament ni bo, ni racional ni just. La conclusió de Castoriadis és que cal aprendre dels grecs, però sense pretendre tornar a ells. Encara que veu la democràcia grega com superior a la moderna que es desenvolupa a Europa a partir dels segles XI-XII, considera que en aquesta segona etapa hi ha plantejaments que superen a la primera. Una és la universalitat de la democràcia, és a dir de la ciutadania. L'altra és que la democràcia, és a dir, la política, s'estén a tots els àmbits. Per als grecs la propietat i la família estan en un àmbit privat que quedava fora del registre democràtic.

A partir del final de la Segona Guerra Mundial, Castoriadis és conscient que el poder tecnocràtic, burocràtic, mediàtic i econòmic és el principal perill per al projecte democràtic. El problema és que hi ha una acceptació d'aquesta situació que es basa en un conformisme generalitzat, produït per la societat de consum. Fins a la Segona Guerra Mundial existien els conflictes socials i polítics. Però cada vegada més ràpid es desplaça la política cap al màrqueting: és ell domini del que Castoriaids anomena la insignificança. Ja no hi ha idees polítiques, només eslògans publicitaris que encara que suposadament defensen ideologies contraposades, en realitat totes són formes semblats de gestió tecnocràtica de l'Estat. La democràcia cal entendre-la com un règim, no només un procediment formal. Necessita una sèrie de condicions, de continguts, com són l'equitat, l'educació i la cultura democràtica. Però el que es viu avui a les societats capitalistes industrialitzades és una oligarquia liberal, un sistema electiu de caràcter elitista. El que hi ha darrera d´ells són grups socials ben protegits en les seves posicions de poder. El seu paradigma és la partitocràcia: les regles del joc entre partits estan produïdes per les oligarquies que dominen les seves estructures jeràrquiques. Són institucions burocràtiques, no institucions democràtiques. Els polítics professionals fan politiqueria, no política. La política implica accedir al poder per a governar, però avui no es governa, només es gestiona amb diferent retòrica però sempre d´una manera semblant. Els polítics professionals representen grups de poder i sobretot es representen a si mateixos. És una contra-educació democràtica perquè se li diu a la gent que la política és qüestió seva, d'experts. La democràcia no pot ser mai representativa, ja que no podem delegar en uns altres la nostre capacitat de decisió. I encara menys d'una manera inequívoca, no revocable, cada quatre o cinc anys. Els suposats representants, a més, no tenen poder propi, ja que el poder decisori i únic ho té l'oligarquia que controla el partit dominant. Aquest imposa les seves decisions en el Parlament i governa en el mal cridat poder executiu, que no es dedica a executar les lleis sinó a governar al marge d'elles, ja que la majoria de decisions no estan especificades legalment. L´altre element de deriva antidemocràtica és el procés iniciat de privatització. Les gents s'han replegat en les seves cases a la seva vida familiar o solitària. Els valors dominants són els diners, la tecnociència i la burocràcia. La globalització manifesta d'una forma molt clara que la democràcia és incompatible amb el capitalisme a nivell mundial decideixen cada vegada més poders financers anònims. La política es devalua convertint-se en màrqueting i el joc econòmic se sembla cada vegada més a un casino.

2. La democràcia com a desenvolupament de les capacitats de qualsevol en Jacques Rancière

Jacques Rancière va néixer a Algèria l'any 1942. Es trasllada a París i queda fascinat per la figura de Louis Althusser, amb el que col·laborarà fins que comença la seva participació a la creació del Departament de Filosofia a la Universitat Paris-VIII. Tot envoltat pel Maig del 68, qüestionarà l'autoritat d'Althusser i s´afiliarà al grup maoista La Gauche Prolétarienne. Més tard deixarà la militància i estudiarà els moviments obrers francesos emancipatoris del segle XIX. La qüestió, diu Rancière, és que s’ha d’eliminar és la frontera entre els estudiantes i els obrers. Tots som traductors, ja que el que fem és transformar el que ens ve donat en experiència pròpia. No s’ha de lluitar per la igualtat de les capacitats, ja que justament aquesta igualtat és el punt de partida. El poble té suficient capacitat per entendre que està explotat sense recórrer a les ciències socials. Però no és la consciència de la seva explotació la que porta a l'emancipació. Emancipar-se és veure una altra vida possible. Rancière qüestiona la dictadura dels experts i el dirigisme de les suposades avantguardes, que en els dos casos porten el poble al silenci. Rancière defensa una poètica del saber que posi els mètodes de la ciència al terreny comú del pensament compartit.

L´axioma és la igualtat de les capacitat del éssers parlants, la capacitat de tothom per decidir sobre la pròpia vida i les qüestions comuns. El moviment per reivindicar aquesta capacitat és la democràcia, que és la qüestió del que anomena del repartiment sensible, que és l'establiment d'una sèrie de llocs i de funcions pels cossos. La democràcia és una acció col·lectiva de subjectes singulars, que formen una comunitat política heterogènia. Però l'establiment i el d’un ordre no és una qüestió política, per Rancière, sinó una qüestió policial. La comunitat política és antagònica amb l'ordre establert i la seva distribució dels cossos i dels espais. És el poble, un suplement que està fora de la comptabilitat de les institucions. La política no és una relació de poder, és una modalitat específica d'acció col·lectiva que obre un espai nou, un altre món simbòlic. També es pot dir proletari, que significa igualment els "sense part". Rancière senyala l'ambigüitat del terme en Marx: en un sentit tenia aquest significat i en un altre el de classe obrera, com grup determinat per criteris econòmics. S’ha de recuperar el primer sentit i criticar el segon.

La base de la política és el desacord i la seva negació és el consens. La política no és una expressió de la naturalesa humana (Aristòtil) ni una esfera cultural (Hannah Arendt). La política és contingent, és l'aparició del conflicte d'aquells que no es conformen amb el lloc i la funció que els han assignat. La democràcia és un escàndol perquè reivindica una igualtat radical a l'hora de governar, de decidir. La filosofia apareix a Atenes quan es formula el primer discurs antidemocràtic, que és de Plató. La democràcia grega va ser la lluita i la victòria dels pobres contra els rics. La llei de la sort, de l'atzar per escollir els governants era el principi igualitari perquè unes eleccions per escollir els millors es consideraven conseqüència d'un plantejament aristocràtic. L'Estat i les seves institucions formen part sempre de la lògica policial: la normalització que garanteix la permanència i la reproducció de l'ordre jeràrquic. L'Estat imposa una despolitització i la democràcia és la lluita contra el procés de privatització que vol apartar la gent de les qüestions públiques.

Les societats autoproclamades democràcies són en realitat sistemes representatius de caràcter oligàrquic. Són oligarquies lliberals dels poders econòmics i burocràtics. Tenen un caràcter representatiu discutible perquè si fossin democràtiques els mandats electorals serien curts, renovables i incompatibles amb altres càrrecs públics o interessos privats. Aquesta oligarquia considera que l'axioma bàsic és que el moviment capitalista globalitzador respon a la necessitat històrica de la modernització. El sistema exclou a la societat de la política, que queda en mans dels experts. Això produeix un malestar que es manifesta amb diferents símptomes, com l'aparició de l'integrisme religiós, els moviments nacionalistes o l'aparició de l'extrema dreta populista. La política del consens deixa l'espai polític buit, que es aprofitat demagògicament per aquests grups. Però el problema no és l'extrema dreta sinó la seva causa, que és el consens. Rancière no considera clar parlar de populisme per l'ambigüitat del terme, que només genera confusió. De totes maneres Rancière no està d'acord en dir que les suposades democràcies amaguen un estat d'excepció permanent, una mena de camp de concentració encobert, tal com ho formula Giorgio Agamben. Cal reconèixer que el fet que el govern estigui triat per electors marca uns límits a les elits dominants i a la corrupció administrativa. Igualment l'existència de llibertats individuals i polítiques són un element que no ens permet anomenar a les nostres societats totalitàries. Aquestes societats s'haurien de dir postdemocràtiques, ja que volen eliminar la democràcia (és a dir, la política) de l'espai públic. La política desapareix identificant el que és el govern amb l'aspecte jurídic. La pràctica governamental i els dispositius institucionals s'atribueixen d'aquesta manera la lògica de la política quan en realitat és la lògica policial el que representen. Tot sembla visible perquè tothom té el seu lloc i qualsevol desacord es converteix en un problema legal amb una solució jurídica. Però la política es torna , en realitat, impossible. Perquè l'estat i les lleis estan subordinades al poder econòmic. No hi ha restes ni fissures, tot es U, tot és el Mateix. La comunitat és idèntica a sí mateixa. Altre aspecte de la postdemocràcia és la barreja entre l'expert i el mediàtic, a través de les avaluacions i les estadístiques. Poble i població s'identifiquen i es manifestaren a través de "l'opinió pública". Un altre manifestació que critica Rancière és el que ell anomena el gir ètic, que és una altra manera de negar la política. La reivindicació dels drets polítics es desplaça per termes abstractes com dignitat, respecte o reconeixement. L’humanitarisme apareix també formulat en termes d'una mena de deute infinit que tenim tots amb els que pateixen.

Finalment s’ha de constatar l'aparició del que Rancière diu odi a la democràcia, que és tan antic com la filosofia, ja que apareix amb Plató. Però va adquirint noves formes, que va des del discurs gros dels evangelistes estatunidencs fins a discursos molt més sofisticats que apareixen a Europa. La manera conservadora d'aquest odi és clara : només una elit pot governar i aquesta ve determinada per la propietat, la filiació o la competència. La democràcia no és una forma de govern i encara que la república sigui la forma més favorable la relació és paradoxal perquè qualsevol institució lluita per suprimir l'excés democràtic i no vol donar la paraula a qualsevol. El nou discurs antidemocràtic, formulat per antics lacanians o maoistes, presenta la democràcia com el regne del individualisme hedonista i consumista i reivindica tornar als valors i als vincles socials sòlits que s'han perdut. No entenen o no volen entendre que és el capitalisme i no la democràcia la causa del que critiquen

Cal apuntalar els moviments de resistència a la lògica policial però fent que siguin polítics, és a dir, donant a les seves reivindicacions un caràcter universal. Això vol dir qüestionant aquest repartiment sensible establert. Els moviments reivindicatius són criminalitzats presentant-los com egoistes i corporatius en nom del consens i del suposat bé comú, que no és una altra cosa que el manteniment de l'ordre establert. Cal, però, que els moviments defensius en contra de l'Estat i del Capital transformin les seves reivindicacions específiques en reivindicacions polítiques. El problema és donar continuïtat a aquestes lluites. Cal una organització política que sigui la seva memòria i els doni una perspectiva global, però no sabem com a de ser per no caure en un nou dirigisme.

3. Una reflexió final

Cornelius Castoriadis va tenir la lucidesa de desmarcar-se de manera renovadora de les concepcions dogmàtiques de l'esquerra i mantenir com essencial del projecte socialista l'autonomia personal i la autogestió col·lectiva. Va insistir cada vegada més que l'experiència democràtica grega i europea era l'única via que recollia històricament aquest projecte de manera conseqüent. La democràcia és la societat que es crea a si mateixa a partir de la participació activa dels ciutadans i la deliberació sobre el bé comú. El que avui rep enganyosament aquest nom no és més que una oligarquia liberal al servei d'una societat capitalista i burocràtica. Rancière també parteix de la Polis grega com inici de la democràcia i de la política. Castoriadis defensa explícitament que les societats primitives són heterònomes i no autònomes. Encara que en aquestes societats no existissin jerarquies, faltaria la capacitat reflexiva d’autoinstitució, de qüestionar les pròpies institucions, que és l'essencial en la democràcia. Pierre Clastres, antropòleg contemporani de Castoriadis, estudia les societats indoamericanes com exemple de societats democràtiques sense Estat. Peró Castoriadis diu explícitament que en les societats primitives estudiades per Clastres només es parla dels millors mitjans per a administrar l'existent, que mai pot qüestionar-se. El gran historiador Charles Tilly considera que les bases de les pròpies democràcies europees les trobem en experiències històriques tardomedievals. La democràcia és, per ell, una consulta protegida dels ciutadans i la lluita per la universalitat del sufragi universal.

La democràcia no és un procediment, diu Castoriadis, és un règim. La democràcia no és una reglamentació formal, és una manera de viure en la qual tots som ciutadans amb una autonomia només limitada pel respecte a la llei. Aquesta autonomia implica participar en les decisions i les tasques públiques, ja que no podem contraposar l'ètica, com ideal de vida personal, a la política, com ideal social. L'autonomia i l'autogestió es complementen i juntes formen aquest règim democràtic. Tots els ciutadans fan les lleis i per tant les compleixen. Aquí trobem la crítica explícita de Rancière a Castoriadis. Rancière diu que la pregunta radical de Castoriadis és la següent: Com poden els subjectes fer la història si és aquesta la que els hi fa el que són? Per Rancière el plantejament de Castoriadis és utòpic, impossible. No es pot donar aquesta explicitació i creació col·lectiva del poder. La societat i les seves institucions mantenen i defensen sempre un ordre policial, que pot ser millor o pitjor. Hi ha gestió, no política. La política i la democràcia, que són el mateix, diu Rancière, apareixen amb el desacord. No és una relació identitària, com diu Castoriadis, sinó un desacord. Es tracta de trencar la relació identitària en que es col·loca l'Altre, és a dir l'Ordre institucional. La democràcia i la política no funden institucions, les qüestionen. La democràcia és un moviment, una experiència alternativa.

Descartades les revolucions violentes inspirades en el comunisme i també el reformisme social que manté intactes les institucions jeràrquiques, queda un camí per crear, per inventar, diu Castoriadis. Cal oblidar-se de la il·lusió compartida per anarquistes i marxistes, diu, d'eliminar el poder de la societat. El poder és necessari però no ho és l'Estat, amb la qual cosa cal pensar en institucions democràtiques que exerceixen un poder sense separar-se de la societat ni jerarquitzar-se internament. Rancière accepta que s’ha de plantejar el tema del poder però considera que no és l'aspecte de la democràcia que vol desenvolupar. Com són possibles les institucions sense Estat en una societat moderna? Com és possible una democràcia directa i no delegada en aquesta societat? Aquestes preguntes van dirigides a Castoriadis. Com es pot exercir el poder sense jerarquia?

Els principals enemics de la democràcia avui són el poder econòmic i el burocràtic. Vivim en una oligarquia lliberal amb elements democràtics, no en una verdadera democràcia. Aquesta és incompatible amb el capitalisme. La lògica del capitalisme és la de l'acumulació de capital i l'Estat-nació és l'instrument que necessita per a fer-lo. Hi ha una oligarquia econòmica, política i cultural que és la que gestiona aquesta lògica i ho fa mantenint una relació jeràrquica que li dóna poder i privilegis. Fa falta una revolució que transformi les institucions, que les transformi en democràtiques i autogestionàries. La democràcia com emancipació ha d'alliberar-se de la servitud econòmica que la lliga al capitalisme. La democràcia, per altra banda, no és contrària al mercat, segons Castoriadis. El mercat i la planificació han d'autogestionar-se de manera equilibrada per la societat i per a això no hi ha fórmules establertes. És la combinació del poder del Capital i de la burocràcia de l'Estat la que s'oposa a la democràcia.

La qüestió de la cultura democràtica ens duu a un últim tema. Participació política, cultura política, debats polítics, sistema educatiu que formi el ciutadà, valors. Tot això és necessari perquè no pot haver democràcia sense aquestes condicions. El sorteig és, per Castoriadis i Rancière, la millor expressió de la igualtat política. Triar els millors és un criteri aristocràtic, no democràtic.

Per Rancière la democràcia no és un règim sinó el moviment permanent dels exclosos del sistema de poder. La democràcia és la lluita per la igualtat política. Quina altra organització de formes de producció, de consum i d'intercanvi podem considerar actualment com a possible i com a desitjable? Es tracta del desenvolupament de les capacitats en alguns punts de resistència contra la lògica del capitalisme i de la burocràcia. Construir, ser creatiu.

Castoriadis i Rancière plantegen la necessitat de donar una estabilitat als moviments de lluita democràtica sense caure en organitzacions que es pretenen d' avantguarda. Sabem el que critiquem però no sabem ni com serà una societat millor ni com arribarem. El que si ens donen són materials per pensar una alternativa democràtica radical.

4. Bibliografia

• Abellán, Joaquín (2011), Democracia.Conceptos políticos fundamentales, Madrid: Alianza
• Blanchard, Daniel(2007), Crisis de palabras, Madrid: Acuarela
• CALLE, Angel (ed.) (2011), Democracia radical. Entre vínculos y utopías Barcelona: Icaria
• Castoriadis, Cornelius (2007), Democracia y relativismo. Debate con el MAUSS, Madrid: Trotta
• _____ (2006 [2005]) Una societad a la deriva. Madrid: Katz
• _____ (2005 [1999]), Los dominios del hombre. Las encrucijadas del laberinto
• Barcelona : Gedisa.
• _____ (2002), La insignificancia y la imaginación. Diálogos, Madrid: Trotta,
• _____ (1999), Figuras de lo pensable Madrid : Càtedra
• _____ (1998 [1996]), El ascenso de la insignificancia Madrid: Cátedra
• _____ (1975), La institución imaginaria de la sociedad, Barcelona: Tusquets
• Clastres, Pierre (2010 [1974]), La sociedad contra el Estado, Barcelona: Virus.
• Graeber, David (2011 [2004]), Fragmentos de una antropología anarquista, Barcelona: Virus
• Mill, John Stuart (1997 [1859]), Sobre la libertad, Madrid: Alianza
• Rancière, Jacques (2005 [1992]), Els noms de la història. Una poètica del saber, València: PUV
• _____ (2006), El odio a la democracia, Buenos Aires: Amorrutu
• _____ (2007a), El desacuerdo. Política y filosofía, Buenos Aires: Nueva Visión
• _____ (2007b [2005]), El viraje ético de la estética y la política, Santiago de Chile: Palinodia.
• _____ (2007c [1983]), La philosophe et ses pauvres, París: Champs essais
• _____ (2007d [1998]), En los bordes de lo político, Buenos Aires: LaCabra _____ (2009), El reparto de lo sensible. Estética y política, Santiago de Chile: Lom
• _____ (2010 [2008]), El espectador emancipado, Castellón: Eliago
• _____ (2010 [2009]), Momentos políticos. Intervenciones 1977-2009, Buenos Aires: Capital intelectual
• _____ (2010), El tiempo de la igualdad. Diálogos sobre política y estética, Barcelona: Herder
• Rosenberg, Arthur ( 2006 [1921]), Democracia y lucha de clases en la Antiguedad Mataró : El Viejo Topo
• Tilly, Charles (2007 [ 2004 ]) Contienda política y democràcia en Europa 1650-2000 , Barcelona: Hacer
• _____ (2010 [2007]), Democracia, Madrid: Akal