
Crítica de la multiculturalitat
Article de Luís Roca Jusmet del llibre Globalització i interculturalitat ( La Busca edicions)
1) Introducció
Criticar
el multiculturalisme significa problematitzar dues qüestions : En
primer lloc la operativitat teòrica de la noció de multiculturalitat per
entendre la societat contemporània i en segon lloc la proposta política
que hi ha darrere de la defensa del multiculturalisme. Però s’ha
d’aclarir quina és la perspectiva a partir de la qual orientaré la
reflexió crítica, ja que només podem fer una crítica si tenim un criteri
i aquest vull que sigui explícit. Aquesta perspectiva és filosòfica, la
qual cosa vol dir per a mi que està orientada per la recerca de la
veritat i del bé, sense majúscules ( no poden tenir un caràcter absolut)
però amb determinació, és s dir, sense perdre’s en un relativisme que
acaba diluint qualsevol afirmació. Hi ha un primer criteri epistemològic
que és el del realisme crític, que per cert formula molt bé un dels
autors que inspiren aquest text, que és Kwame Antonthy Appiah. Aquest
filòsof considera que encara que cal mantenir la idea d’una realitat
independent del coneixement, és la naturalesa del tema del qual parlem
el que ens porta a una posició realista o nominalista. i que justament
el problema de les identitat cal abordar-lo de manera nominalista.1
I és nominalista en el sentit que, al marge de que som una entitat
biopsicosocial, que és afirmació vertadera sobre un fet real , totes les
altres identitats es basen en classificacions que són possibles ( si no
estaríem en el deliri) però no són necessàries. És a dir, que sense ser
arbitràries són convencionals ( són classificacions productes de
l’acord encara que estiguin basats en trets que són reals ) i també són
subjectives ( perquè en última instància hi ha un element fonamental que
és el de la identificació).
En
la perspectiva de la moral i la política, diu Appiah, també cal
mantenir un cert realisme, en el sentit d’afirmar l’existència
d’elements comuns inqüestionables. La bona convivència ( que és, crec,
l’objectiu de la moral i la política) s’ha de garantir a partir del
respecte i de unes normes que la possibilitin. Però això no s’ha de
plantejar en termes de valors perquè aquests principis universals no han
de dependre d’ells, ja que són els que els possibiliten. El que cal
deixar clar és que aquests principis universals són concrets en el
sentit que és al llarg de la història que es van cristal·litzant. I
avui crec que ho fan a través del respecte ( en la moral) i la
democràtica ( en la polític). Considero impossible una moral que nos es
basi en el respecte, ja que en cas contrari podem parlar d’una ètica com
sistema de valors ( tal com pot plantejar Nietzsche, per exemple ) però
no d’una moral, que sempre cal que estigui orientada cap al
reconeixement de l’altre. Com diu l’interessant i poc conegut filòsof
francès Marcel Conche la moral és universal mentre que l’ètica és
particular2 i la moral dels drets de l’home és l’absolut moral de la nostra època.3
De la mateixa manera no pot haver política sense democràcia, com molt
bé ens ha mostrat Jacques Rancière, ja que si per política entenem
l’acció pública, la intervenció del poble transformat en
ciutadà, sense democràcia no hi ha política possible4, l’únic que tenim és un ordre jeràrquic. I aquí cal entendre que, com diu Amatya Sen ( un dels altres autors que també prendré com a referència) la democràcia s’ha d’entrendre com un sistema polític formal inventat per Occident sinó com una conquesta històrica d’arrels mundials basada en la deliberació pública com a premissa per les decisions polítiques.5
ciutadà, sense democràcia no hi ha política possible4, l’únic que tenim és un ordre jeràrquic. I aquí cal entendre que, com diu Amatya Sen ( un dels altres autors que també prendré com a referència) la democràcia s’ha d’entrendre com un sistema polític formal inventat per Occident sinó com una conquesta històrica d’arrels mundials basada en la deliberació pública com a premissa per les decisions polítiques.5
La
teoria de referència per defendre el multiculturalisme serà la de
Charles Taylor, important filòsof contemporani canadenc i defensor dels
drets de la minoria francòfona del Quebec al seu país. La crítica del
multiculturalisme l’orientaré a partir de l’anàlisi d’un sociòleg
crític, Gerd Baumann i d’algunes reflexions teòriques de tres autors que
curiosament tenen en comú que encara que s’han format en la nostra
tradició cultural europea procedeixen pel seu origen del nostre l’Altre
: l’Europa de l’Est, Àsia i Àfrica. Són Slavoj Žižek, Amaryta Sen y
Kwame Anthony Appiah, procedents respectivament de l’antiga Iugoslàvia,
de l’ Índia i de Ghana. Seguiré aquest itinerari per arribar a una
conclusió crítica respecte al multiculturalisme i formular una proposta
política alternativa.
2) Crítica teòrica al multiculturalisme
El terme multiculturalisme
va aparèixer a Canadà als anys 70 vinculat a la pressió de la comunitat
francòfona quebequenca davant de la majoria d’origen anglosaxó. L’any
1982 va incorporar el reconeixement explícit de la multiculturalitat a
la seva Constitució. Aquest multiculturalisme apareixia per tant com
resultat d’una demanda específica, que era el del reconeixement de la
identitat cultural d’una comunitat minoritària dintre d’un Estat-nació.
El podem englobar dins d’una opció comunitarista que considera que la
identitat personal l’adquirim dins de grups culturals internament
cohesionats i clarament diferenciats de les altres comunitats. Sense
anomenar-lo, el nacionalisme català utilitza aquest concepte per
reivindicar Catalunya com a nació a partir d’un identitat cultural
pròpia.. Aquest és el primer sentit que dóna Will Kymlicka6
que és, com Taylor, de nacionalitat canadenca i militant del moviment
francòfon del Quebec. La seva proposta política és la de formular un
tractat bilateral de respecte mutu entre diferents grups culturals (
ètnies) d’un mateix Estat ( prenent com a model el que ha passat amb la
comunitat francòfona de la qual ell forma part a Canadà). Des d’aquesta
posició considera que hem d’entendre el dret a la pròpia cultura com un
dret humà, que en el cas de les minories implica una política activa que
cal que doni lloc a polítiques de discriminació positiva. Kymlicka
considera que aquest últim punt, que és el dels drets de les minories ètniques s’havia d’incloure dins d’una Teoria de la Justícia.
Posteriorment hi ha un desplaçament del sentit del terme multiculturalisme
per aplicar-lo a una altra realitat social, que és la dels col·lectius
d’immigrants no europeus que arriben als països industrialitzats des de
realitats culturals clarament diferenciades.
Com
hem dit a la introducció, el teòric més sòlid del multiculturalisme és
Charles Taylor, que considera que el multiculturalisme és un problema
moral que es basa en el principi ètic del reconeixement de l’altre, en
un primer lloc des de la seva dignitat i en segon des de la seva
diferència. Taylor considera que la Modernitat desenvolupa històricament
aquest principi ètic del reconeixement en dues etapes, una primera
basada en la universalitat i un segona basada en la diferència. En
primer lloc cal, efectivament, reconèixer els valors i els drets
universals de la persona, que ens porta des de la defensa del principi de l’honor cap a la defensa del principi de la dignitat.
Però en un segon moment creu que hem de passar a un reconeixement de
les diferències, que per a Taylor es concreten en les persones però
sobre tot en les cultures, que és l’únic horitzó en què els primers es
poden desenvolupar. Considera Taylor que aquesta és un qüestió pendent
ja que el que ha succeït és que les cultures minoritàries han estat
oprimides per les majoritàries, justificant-se en un universalisme
procedimental que no té en compte les diferencies reals, que són
diferències culturals, i per diluir-les en un particulturalisme
etnocentrista disfressat d’ universalisme7.
Aquesta és l’opció que ell considera que anomenada erròniament liberal,
que es basa per Taylor en una concepció atomista i formalista de la
societat, considerada com una agregació d’individus, cadascú dels quals
té els seus drets i que l’objectiu és defensar els drets de tots ells.
Les seves arrels filosòfiques considera que les trobem en Hobbes ( per
la concepció atomista) i en Kant ( per la seva defensa del dret contra
el bé). John Rawls seria el màxim exponent actual d’aquesta opció
política.
Però Taylor no es considera anti-liberal, per la qual cosa li sembla un error el suposat debat entre comunitaristes i liberals8,
ja que ell mateix es considera un tipus de liberal que planteja la
societat com una eina comú a través de la qual els individus reunits
poden arribar a uns objectius que no poden assolir individualment. I el
que ens fa humans és el llenguatge, que es concreta en una llengua
determinada, que és la pràctica normativa de una comunitat. La concepció
atomista seria contrària a la concepció de l’home com a ésser social.
L’única
defensa d’aquest principi ètica del reconeixement de la diferència,
segons Taylor, la trobem en un multiculturalisme ben entès.9
I aquest multiculturalisme no pot ser relativista, ja que això ens
obligaria acceptar cultures que neguen la dignitat de tots justificant
la discriminació o la violència ( canibalisme, racisme, ablació...). El
problema per a ell és com solucionar aquesta paradoxa, que és l d’evitar
el relativisme sense caure en el etnocentrisme. La solució, tal com la
planteja Taylor, és que partim d’una presumpció sobre la igualtat de
validesa de totes les cultures per fer després un estudi comparatiu i
seleccionar les que han donat un horitzó de sentit a uns homes durant un
llarg temps ( que quasi es veu temptat d’identificar amb les
religions). Però el problema és evident : quines serien aquestes
cultures ? Qui les determinaria i en funció de què ?
Crec
que l’arrel de la qüestió és una altra, ja que com planteja
encertadament Appiah el que hi ha en el fons d’aquest discurs tan
discutible sobre el multiculturalisme, tal i com ho planteja Taylor, és
la prioritat que dóna a una discutible concepció de la identitat
cultural, entesa com una mena de d’equipatge que heretem per tornar a
transmetre a la generació següent, amb la qual cosa és la continuïtat a
través de les generacions d’unes creences, d´unes institucions i d’unes
pràctiques específiques la que li donaria el seu valor.
